Indica publicitat
Diumenge, 19 de novembre del 2017
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dijous, 16 de març del 2017 | 19:26
Opinió · Política catalana
Xavier Ginesta
Periodista i professor del Departament de Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya

Els deures del PDeCAT

No són bons moments per la neoconvergència. Malgrat que el relat internacional del Procés acabarà convertint als inhabilitats pel 9N en màrtirs de la democràcia –i més aprofitant la deixadesa de la diplomàcia pública espanyola, que és ben poc sibil·lina–,

els judicis del cas Palau i el Pretòria fan trontollar els fonaments del pujolisme i marquen el final d'una manera de fer política: de l'antiga CDC i, també, del PSC metropolità; el del "chanchullismo whatsappero".

En definitiva, la vella política està citada als tribunals; l'statu quo d'una Catalunya autonòmica que, durant molts anys, va abraçar Jordi Pujol i la seva herència de manera acrítica, potser encantada per la imatge de l'oasi català. Un oasi que estava controlat, com ha quedat demostrat, pels tentacles de la vella sociovergència associada amb lobbistes i antics prohoms que semblaven no haver trencat mai cap plat. Però, amb habilitats felines i posats calvinistes, els catalans érem tan mesetaris com la resta d'espanyols. Davant d'aquesta situació, mentre els socialistes encara s'enroquen a defensar un statu quo autonòmic que no porta a enlloc –i més si ells estan lligats de peus i mans amb els seus germans del PSOE–, de bon principi el president Mas va immolar l'antiga Convergència per fundar el PDeCAT, una nova eina política per una Catalunya independent.

Ara bé, el nou partit s'ha trobat enfangat mentre caminava cap a un horitzó nacional de plenitud, que per contra els seus socis de govern miren plàcidament assentats al Parlament o a les conselleries. El PDeCAT pateix, vist amb perspectiva, un doble error fundacional. Per una banda, ha estat un procés de refundació que va voler estar controlat de dalt a baix, quan les bases sabien que només fent net es podia superar la tempesta que els venia a sobre. Els aparelladors... sempre els aparelladors fent equilibris per no deixar mai del tot la mamella!

En segon lloc, el president Artur Mas va ser incapaç de fer un pas enrere, enlloc de fer-lo al costat. Certament, el capital polític de l'expresident és descomunal vista la història recent del país. I, tampoc, se li pot retreure la valentia d'haver impulsat un procés d'independència com aquest quan va llegir l'anhel popular. Vagi per endavant: inhabilitar-ho a ell, a Joana Ortega, Irene Rigau o Francesc Homs –encara que sigui un únic dia– és inhabilitar a tota la gent que va votar, sí o no. A Espanya, no cal dir-ho més alt, es persegueixen les idees. I, la portada de La Razón després de la sentència ho posava de manifest. Ara bé, la importància històrica de Mas no treu que, en l'aparició d'un PDeCAT que vol fer net amb el passat pujolià l'expresident no hagi d'assumir un rol més passiu, més de savi i menys de Masies totpoderós per sobre l'actual direcció executiva.

Marta Pascal i David Bonvehí són joves, sobretot la vigatana que no arriba als 35 anys. Però, no per ser joves no tenen un projecte polític DO, que passa per la entronització de la ètica com a base legitimadora de l'acció política. Pascal ho va deixar clar en un molt bon discurs davant les seves joventuts. Per cert, que coneix a la perfecció com a expresidenta de la JNC. En els darrera dies, tot i el terrabastall, a Pascal se li ha notat una evolució: vol ser líder, vol exercir-ho. I ho fa amb la seguretat de poder-se presentar davant les bases del nou partit no havent tingut mai res a veure amb l'antiga praxi pujoliana. Per edat, es clar; però també per convicció que només retornant als orígens de la política –gestió de la cosa pública– aferrant-se a la ètica es pot recuperar el descrèdit en què la corrupció ha sotmès l'herència de Jordi Pujol. Les noves generacions han de prendre definitivament el poder, treguin 15 o 30 diputats en les properes eleccions (autonòmiques o, espero, constituents).


Xavier Ginesta. Periodista i professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Xavier Ginesta
Xavier Ginesta
Periodista i professor del Departament de Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya
Opinió · Política
Entabanadors de ciutadans
Opinió · Política catalana
Ultrapassar la lògica dels espais polítics
Opinió · Política
Diàleg, postveritat i imperialismes
Opinió · Política
Les lleis immutables (o no)
Opinió · Política
Un gol per l'escaire
Opinió · Política catalana
Deu ambaixadors per un Procés
Opinió · Política
Remats no adoctrinats
Notícies relacionades
Opinió · Comunicació
Tribuna.cat, quinze anys de servei al país
Opinió · Política catalana
El respecte a la llei
Opinió · Política
Incredibilitat
Crònica · Política catalana
Un cordó sanitari a la incongruència i la indefinició: PSC
Opinió · Seguretat
Una política de defensa?
Notícia · Política catalana
Pascal: "Volem captar talent i que la gent més preparada de la societat s'il·lusioni i faci el pas a la política"
Opinió · Política catalana
Ara l'Estat no té un "Tarradellas"
Opinió · Política catalana
Orgull i satisfacció
Opinió · Política catalana
Jo acuso Sr. Eugeni Gay
Notícia · Política catalana
El president Puigdemont demana poder-se explicar al Senat
Indica publicitat