Indica publicitat
Dimecres, 17 d'octubre del 2018
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 8 d'agost del 2011 | 13:33
Crònica · Col·lectiu Joan Solà

Començant el compte enrere...(1) El paper dels partits polítics catalans

Aquest 11 de setembre faltaran 1.096 dies per a la proclamació de la nostra independència. Ni un dia més, ni un de menys.

Així comença el primer article d'una trilogia que pretén posar damunt la taula el paper dels partits polítics catalanistes en l'actual procés d'independència, de com encarar els tres processos electorals que viurem els propers tres anys i del factor que resultarà clau si volem obtenir el nostre propi Estat: el protagonisme de la ciutadania. Malgrat la seva extensió, aquest format només permet començar a parlar-ne. Tant de bo que els temes que plantegem, i els termes en els que ho fem, trobin respostes i contrapunts que ens ajudin a avançar junts fins aconseguir el nostre objectiu nacional.


Aquest 11 de setembre faltaran 1.096 dies per a la proclamació de la nostra independència. Ni un dia més, ni un de menys. Segur que a la majoria de vostès, en llegir-ho, els hi ha sortit un somriure fruit de la incredulitat i de la desconfiança. Sí, de la desconfiança en les seves mateixes conviccions i, sobretot, en les del propi país. Clar, és que quasi tres-cents anys de dominació generen de tot, fins i tot autoodi i por a la llibertat.

Doncs hem de començar per creure'ns-ho. Si volem, podem. I si no ens ho proposem de veritat, no hi arribarem, ni d'aquí tres anys ni mai. No serveix de res creure que no tenim pressa, que tard o d'hora hi arribarem. Doncs en tenim de pressa, i molta, perquè les oportunitats passen i, si les deixem escapar, ningú ens assegura que en tornarem a tenir. Estem en un moment especialment dolç per intentar-ho, les circumstàncies actuals perduraran una temporada, però canviaran d'aquí uns anys. El context de crisi econòmica genera una oportunitat històrica i hem de saber aprofitar-la. Mai havíem tingut una base social tant àmpliament favorable a l'obtenció d'un Estat propi i tant activa, mai hi havia hagut una percepció tant estesa que les raons econòmiques eren tant o més importants que les culturals o lingüístiques i mai havíem tingut un suport polític tant plural, encara que sigui massa tebi.
En tenim de pressa, i molta, perquè les oportunitats passen
No tot ens ve de cara, però. I l'esclerosi política de la majoria dels nostres partits és el gran problema. Però la independència només serà possible, al nostre país i en aquestes circumstàncies, amb la participació activa i decidida dels nostres partits. Analitzem la situació actual de cadascun d'ells, i fem-ho amb claredat, malgrat que això pugui representar l'enuig de més d'un dels seus dirigents, llargament compensada pel més que probable agraïment de la major part dels seus militants.

La unitat política de l'independentisme visible, del que es manifesta com a tal, encara que només sigui la unitat d'acció a nivell electoral, es percep com una possibilitat molt llunyana. ERC veu com les properes eleccions espanyoles l'agafen en ple procés congressual i de renovació imprescindible si vol tornar a ser el pal de paller de l'independentisme d'esquerres. L'home que semblava tenir el vist-i-plau de la majoria de sectors, l'Oriol Junqueras, veu com un factor extern –la convocatòria d'eleccions a Madrid- li representa una primera càrrega de profunditat potser massa potent per algú tant poc avesat a les trifulgues d'un partit amb una llarga tradició caïnita.

Els de SI, aportant una serenor i capacitat de reflexió poc mostrada fins ara, ja parlen d'un llarg procés de confluència que hauria de culminar amb una candidatura unitària... al 2014!. Els de Reagrupament, hereus de les seves vacil·lacions i contradiccions, nascuts com a moviment transversal i aglutinador i esclatats des de dins des del moment que decideixen ser un partit polític més, es veuen abocats a l'entesa amb qui els vulgui acollir. Una mica com també els passa a la DC d'en Laporta i l'Arqué, que va perdent pistonada en la mesura que el seu líder mostra les seves febleses polítiques i la organització no troba la manera de fer-se un espai nítid entre el mar de sigles del sector.
Res del que es faci s'hauria de fer sense les CUP
Les CUP són percebudes com un món a part, amb una estratègia clarament rupturista i mostrant-se com l'exponent clar que és possible fer les coses d'una altra manera, des de dins del sistema a nivell municipal però al marge, almenys de moment, en tots els altres nivells. La seva feina és necessàriament lenta però efectiva. Res del que es faci s'hauria de fer sense les CUP. Ni la seva gent s'ho mereix ni el futur del país s'ho pot permetre. Primera evidència: cinc sigles, cinc alternatives, en un espai relativament petit.

I CiU?
Diguem-ho clar: CiU està fent la seva feina i, en general, l'està fent bé. Compte! L'està fent bé de cara al seu electorat, que és el que cal fer. O algú pretén que la majoria social necessària per a proclamar la independència l'aconseguiran només els partits amb més o menys llarga tradició independentista? CiU s'ha marcat el seu propi full de ruta, no explicitat de forma clara, com és la seva tradició, però que deixa entreveure que si no hi ha un pacte fiscal equiparable al concert econòmic basc, es veuran abocats a anar per l'únic camí que els quedarà: la via sobiranista. És molt més del que mai ha fet i, probablement, és el millor camí per anar portant la seva gent per un camí de no retorn. De moment, està fent bé la seva feina, que cal llegir-la més en clau interna, de país i d'electorat, que pensant en obtenir-ne resultats satisfactoris.

Però CiU va presentar-se a les eleccions al Parlament per guanyar-les i per a fer-ho va saber aglutinar una part important del vot independentista. Ara, es veu obligada a governar fent massa concessions al PP. Tot un equilibri del que en són tant o més responsables els de CiU que els d'ERC, SI, IC i PSC. Són les contradiccions del sistema i les regles de joc que coneixem.
CiU està fent la seva feina i, en general, l'està fent bé
Hagués estat sorprenent que algú hagués tingut la gosadia de tenir una visió nacional del que calia fer de cara el futur immediat i hagués començat a estructurar el bloc nacional que necessàriament s'haurà de forjar si volem tenir un Estat propi. De moment, tothom ha seguit jugant el joc curt del desgast de l'adversari creient, falsament, que la debilitat de l'altre representaria l'enfortiment propi i ningú ha pres decisions pensant en el que li convé al país a mitjà i llarg termini. Tots els partits són presos en la teranyina de les autonomies per a tothom i se'ls fa quasi impossible de mirar més enllà. Va passar en la primera transició, la del franquisme, i està passant en l'inici del que fins i tot el President Mas ja ha qualificat de segona transició. Potser que li agafem la paraula i ens decidim a fer que d'aquesta no en sortim amb una reforma, sinó amb una ruptura negociada.

I IC i el PSC?
Els federalistes, els nostres federalistes, estan en hores baixes. A IC cada cop són més les veus internes que clamen per revisar els seus postulats i els gestos dels seus dirigents van mostrant l'apropament progressiu cap a posicions "emancipadores". La llavor d'aquells que provenien de Nacionalistes d'Esquerra està trobant, finalment, el terreny adobat. Tot és qüestió de temps, de mantenir el contacte amb la realitat dels territoris on IC està fermament arrelada i de tibar de la corda quan arribi el moment. IC té una missió històrica i, tal com va fer el PSUC en el seu moment, la farà bé.
Per IC i PSC, l'alliberament de classe que propugnaven els seus predecessors ha de trobar el seu instrument en l'alliberament nacional
Parlar del PSC necessita un llibre sencer, si ho volem fer bé, però podem simplificar-ho de forma molt entenedora: o es decanta per assumir el paper que pertoca a un partir catalanista en aquesta situació o s'aboca a convertir-se, en poc temps, en un partit quasi residual o, el que seria pitjor, en un partit disposat a instrumentalitzar els seus vots captius i fidels (que són molts encara) en benefici del manteniment de l'estatus social que molts dels seus dirigents territorials han aconseguit. Només una profunda renovació ideològica, organitzativa i metodològica, com la que propugnen la gent del Nou Cicle i d'algunes plataformes territorials o de les que s'expressen a les xarxes socials (+PSC, Congrés des de baix i altres), pot fer que el PSC que coneixem no esclati o mori d'avorriment. Al país li convé un PSC renovat mantenint el seu paper històric, però prou agosarat com per fer arribar un nou missatge profundament catalanista a la seva gent.

Per a uns (IC) i altres (PSC) l'alliberament de classe que propugnaven els seus predecessors històrics (PSUC i Convergència socialista/PSC Congrés i PSC Reagrupament) ha de trobar el seu instrument en l'alliberament nacional. Són diferents formes de concebre la nació, de bastir l'Estat, però són tant lícites com les altres.

Per poc que recordem els resultats electorals, els darrers però també tots els anteriors, totes les sumes dels votants d'aquests partits donen unes majories aclaparadores, superiors al 80% dels qui van a votar. De moment, aquests han de ser els nostres objectius per impedir aquella fractura social que uns temen i els altres utilitzen com amenaça.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat