Indica publicitat
Dijous, 24 de maig del 2018
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 9 de setembre del 2008 | 15:09
Crònica · Comunicació

Conseqüències d'una notícia trivial: el sots-director de La Vanguardia contra el gourmet Pascal Henry

Aquest agost hem vist com els diaris han construït una notícia que va esdevenir un serial a partir d'una simple anècdota que en un mes de més relleu informatiu hauria passat molt més desapercebuda. Ens referim a la desaparició de Pascal Henry. Aquesta desaparició ha servit per evidenciar com un fet esdevé notícia, com els diaris el tracten i com reaccionen quan la notícia es desinfla. Per mostrar-ho, utilitzarem com a exemple La Vanguardia. No pas perquè el tractament informatiu fos gaire diferent del d'altres diaris, sinó perquè Alfredo Abián, el sots-director, li va dedicar un article que constitueix un magnífic exemple de la manera com reaccionen els periodistes quan se senten enganyats.

En primer lloc, reproduirem l'article d'opinió d'Alfredo Abián titulat "Que aproveche, Pascal", publicat l'11 d'agost:

Atiende por Pascal Henry. Es suizo y ha logrado dejar en ridículo a buena parte de los gremios gastronómico y periodístico. Su tocata y fuga de El Bulli convierte al presunto gourmet al por menor en un embustero patentado, cuando otros le creían en posesión de la verdad revelada por los fogones. Este caso es una manifestación más, en el subgénero del sainete, de adónde puede conducirnos el esnobismo que desata la alta cocina. La otra, la tradicional, debe de ser baja porque carece de los narradores épicos que tuvo en otro tiempo. Los gastrónomos a tiempo parcial, incluidos los embaucadores, son personajes a quienes Marco Ferreri jamás habría dado un papel en La grande bouffe, porque hubieran huido del rodaje antes de reventar por una ingesta masiva de alimentos y sexo. El sibarita minorista huye de banquetes pantagruélicos y pretende hacernos creer que, cuando no pisa un tres estrellas, coge su moto y se dedica a repartir paquetería como mensajero. Cuánto añoramos aquella vieja escuela de comilones, cuya sapiencia culinaria era hija de su sabiduría cultural y literaria. Desde Pla hasta Vázquez Montalbán, pasando por Luján y otros muchos.

Por eso, ofrezcamos al suizo desenmascarado una receta clásica antes de que algún impostor cree una escuela de sumilleres especializados en bodegas de agua, o quiera resucitar como manjar la lengua de flamenco rosa. En su postrer recorrido, el investigador privado y reputado gourmet Pepe Carvalho acreditó que era un manjar, aunque probablemente no puede encontrarse en ninguno de los 68 santuarios triestrellados. Se trata de asar lentamente una cría de camello rellena con un cordero, que a su vez arrebuja a un pollo en cuyo interior hay una paloma rellena de piñones, dátiles y otras frutas. Que te aproveche el mechoui, Pascal.

1. L'animadversió d'Alfredo Abián cap a Pascal Henry

Abián mostra al llarg de l'article una manifesta animadversació cap a Pascal Henry, sens dubte perquè s'ha sentit enganyat. Podem trobar set ocasions, a més a més del títol de l'article, on Abián evidencia la seva opinió sobre Pascal Henry:

    1. "Atiende por Pascal Henry." En començar a llegir l'article sorprèn que l'articulista utilitzi el verb atender perquè mostra una distància òbvia respecte de la persona de qui parla. Oracions com "Se llama Pascal Henry" o "Su nombre es Pascal Henry" haurien estat molt més neutres. En conseqüència, Abián marca la distancia respecte del personatge de qui parlarà.

     2. "Es suizo y ha logrado dejar en ridículo a buena parte de los gremios gastronómico y periodístico." L'al·lusió a la nacionalitat de Pascal Henry és un altre recurs per marcar distància amb el protagonista de l'article. s impensable que Abián hagués escrit ""Es español y ha logrado dejar en ridículo a buena parte de los gremios gastronómico y periodístico". Així doncs, la pertinença nacional d'Henry és un tret que permet distanciar-se'n.

     3. "Su tocata y fuga de El Bulli convierte al presunto gourmet al por menor en un embustero patentado." En aquesta oració, Henry és presentat com a "presunto gourmet al por menor" i com un "embustero patentado". La seqüència dels fets pot justificar que Abián qualifiqués Henry d'"embustero", però de cap manera el de "presunto gourmet al por menor", ja que la condició de mentider no invalida ningú com a gourmet. Hom pot ser mentider i gourmet alhora. s l'animadversió del periodista cap al personatge el que el porta a dubtar de les seves qualitats com a gourmet, no pas els fets esdevinguts.

     4. "Los gastrónomos a tiempo parcial, incluidos los embaucadores, son personajes a quienes Marco Ferreri jamás habría dado un papel en La grande bouffe, porque hubieran huido del rodaje antes de reventar por una ingesta masiva de alimentos y sexo." En aquesta oració, Pascal Hnery és presentat com a gastrònom a temps parcial, que, d'altra banda, han de ser, per lògica numèrica i professional, la majoria de gastrònoms. A més a més, Abián passa de qualificar Pascal Henry de gastrònom a temps parcial a qualificar-lo de "embaucador". La crítica és clara.

     5.  "El sibarita minorista huye de banquetes pantagruélicos y pretende hacernos creer que, cuando no pisa un tres estrellas, coge su moto y se dedica a repartir paquetería como mensajero." La referència a "sibarista minorista" és una altra crítica al protagonista de l'article. D'altra banda, hem de recordar que una de les virtuts de Pascal Henry era el fet que un simple missatger fos capaç de visitar 38 restaurants de tres estrelles atorgades per la Guia Michelin.

     6. "Por eso, ofrezcamos al suizo desenmascarado una receta clásica antes de que algún impostor cree una escuela de sumilleres especializados en bodegas de agua, o quiera resucitar como manjar la lengua de flamenco rosa." En aquesta oració s'al·ludeix novament a la nacionalitat del protagonista, al·lusió que no es faria si fos espanyol. També cal recordar que els mèdia van remarcar, inclosa  LV, que Pascal Henry fos un gastrònom que begués aigua i no pas vins sofisticats.

     7. "Que te aproveche el mechoui, Pascal." Aquesta oració clou l'article i serveix per mostrar clarament la relació del periodista amb la persona de qui parla. En primer lloc, la utilització del datiu ètic de segona persona, que marca proximitat irònica. I, en segon lloc, la utilització del nom del protagonista sense cap senyal de respecte marca una proximitat que es tradueix en una crítica oberta.

2. Crítica d'Alfredo Abián a l'alta cuina

Abián aprofita l'avinentesa per criticar l'alta cuina. A la segona oració afirma que bona part del gremi gastronòmic ha fet el ridícul. A més, critica allò que l'envolta:

Este caso es una manifestación más, en el subgénero del sainete, de adónde puede conducirnos el esnobismo que desata la alta cocina. 

Al final, i després d'exaltar alguns gastrònoms enyorats de la cuina tradicional, ironitza sobre els plats que elaboren els cuiners de l'alta cuina, tan allunyats dels plats tradicionals i dels gastrònoms que en parlaven:

En su postrer recorrido, el investigador privado y reputado gourmet Pepe Carvalho acreditó que era un manjar [llengua de flamenc rosa], aunque probablemente no puede encontrarse en ninguno de los 68 santuarios triestrellados. Se trata de asar lentamente una cría de camello rellena con un cordero, que a su vez arrebuja a un pollo en cuyo interior hay una paloma rellena de piñones, dátiles y otras frutas.

Cal notar l'ús irònic de l'adverbi probablemente i del sintagma "68 santuarios triestrellados".

3. Henry Pascal a La Vanguardia

Al llarg de tot el serial, LV va dedicar deu notícies a la desaparició de Pascal Henry:

"Los Mossos indagan la desaparición de un gourmet suizo (1 d'agost)

"Un turista sin coche y sin hotel" (2 d'agost)

"Crece el misterio sobre el gourmet suizo" (2 d'agost)

"Henry quería hacer algo "fuera de la norma"" (3 d'agost)

"Un misterio de tres estrellas" (3 d'agost)

"El gourmet tenía un mecenas" (5 d'agost)

"Un suflé en viernes y trece" (6 d'agost)

"Localizado por el aroma del dinero" (8 d'agost)

"Paul Bocuse: "Pascal Henry era un cliente habitual" (8 d'agost)

"Un agente de menos y una batida de más" (9 d'agost)

s simptomàtic que LV utilitzi dues vegades la paraula misterio, que mostra clarament la manera d'abordar la suposada notícia.

4. La manca de crítica d'Alfredo Abián al tractament mediàtic

Abián comença assenyalant que "ha dejado en ridículo buena parte de los gremios gastronómico y periodístico". Per tant, fa una breu autocrítica. Però Abián no va més enllà. A partir d'aquest sintagma, i en el cas de Pascal Henry ja des del principi, centra la seva crítica en l'alta cuina i l'aparent gourmet. L'autocrítica, doncs, es limita a unes poques paraules que no valoren la participació dels mèdia en la creació del bluff.

Així, el sots-director de LV es limita a explicitar una evidència: el ridícul que han fet bona part dels periodistes en tractar aquesta notícia. Però en cap moment no contextualitza el que ha passat. Oblida que qui situa Pascal Henry en l'agenda informativa van ser els periodistes. Sense menystenir la responsabilitat del gourmet, els màxims responsables de la repercussió de la desaparició de Pascal Henry són els periodistes. Se suposa que la feina dels professionals del periodisme no s'ha de limitar a reproduir els textos que els envien les agències de notícies o a escriure textos que són el resultat d'una feina de recerca de pa sucat amb oli. D'altra banda, és evident que la desaparició de Pascal Henry hauria passat gairebé desapercebuda o totalment desapercebuda si s'hagués produït en un mes amb un volum de fets noticiables superior al dels primers dies d'agost.

En contraposició a l'article d'Abián, el dia anterior, Miquel Roca i Junyent contextualitza correctament el que ha passat a "No era noticia":

El caso de Pascal Henry es todo un símbolo. En primer lugar, se convierte en noticia sólo por el hecho de ser un gourmet. No es ni cocinero ni crítico especializado; según parece, simplemente le gusta comer bien y resulta que esto le convierte en un personaje muy importante. En segundo término, tiene la suerte de que este capricho se lo financia un tercero. Encima, ¡ni paga! Y esto, claro está, todavía convierte su figura en bastante más relevante.

Después se permite el lujo de desaparecer sin dar señales de vida. Se crea el suspense y todo el mundo le busca; todos los medios especulan sobre el porqué de su desaparición, indagan sobre su vida y costumbres. La gente se interesa por su suerte y sigue inquieta el curso de las informaciones. Pascal Henry forma parte de las conversaciones de verano. Se habla de la crisis, de la financiación autonómica y... ¡de Pascal Henry!

Finalmente, el personaje aparece. Estaba en su país, Suiza; seguramente divertido por el revuelo que había causado. Y ahora todos los medios están enfadados; este no era el final que se deseaba. Había guiones preparados sobre una intriga gastronómica de profundo calado. ¿Quizás un secuestro? ¿Mejor un asesinato? ¿Una coacción para conseguir una crítica positiva? Y, al final, resulta que Pascal Henry está vivo; que se largó porque quiso largarse; ya no hay historia.

No deberíamos enfadarnos con Pascal Henry. A lo sumo, este derecho deberíamos reservarlo para el restaurante del que desapareció si no hubiera pagado la cuenta antes de irse. Sobre lo que deberíamos reflexionar es sobre la enorme facilidad con que se crean personajes y noticias que no tienen más interés que el que le ha querido dar un cazador de noticias. Se descubre algo que puede ser interesante y... ¡a por ello! Sin investigar ni fundamentar; primero la noticia, después justificar por qué lo es.

Pero lo cierto es que Pascal Henry ha compartido titulares con golpes de Estado, con la inauguración de los Juegos Olímpicos, con el Tíbet, con Barack Obama, con Evo Morales y con la evolución de la crisis económica. Los datos del paro han quedado relegados por el fenómeno Pascal Henry. Esto llenaba espacios y ayudaba a distender el clima adverso de otras noticias. ¡La frivolidad al poder y, sobre todo, crear protagonistas que no se lo merecen!

Ahora estamos enfadados con Pascal Henry; ¡nos ha hecho sufrir! Pues bien, la culpa no es del desaparecido, sino de los que lo desaparecieron para ganar titulares sin sentido. Para esto hay o debería haber un tipo de prensa especializada. Pascal Henry es noticia de tabloide británico. Los restantes medios de comunicación, a Pascal Henry deberían dedicarle línea y media en el capítulo de sucesos anecdóticos, incluso sin mencionar su nombre. No se merecía más.

La contundència de l'article de Roca i Junyent no permet afegir res més sobre el cas.

Només resta dir que l'article d'Alfredo Abián és un text paradigmàtic en el sentit que mostra la manera més freqüent de funcionar dels periodistes i que es resumeix en la idea que no assumeixen la responsabilitat dels seus actes. La culpa és dels altres. La prova més fefaent del que diem és la utilització que fa la premsa de les fes d'errades: els errors que reconeixen que han comès no passen de ser errors merament anecdòtics (el nom d'una persona no és Joan Ramon sinó Antoni Ramon; el càrrec d'un directiu no és el de responsable de finances sinó de màrqueting, etc.). En canvi, mai no utilitzen aquest recurs per reconèixer errors comesos en el tractament d'un tema, tot i que el curs dels esdeveniments hagi demostrat que era erroni.

La norma, doncs, no és reconèixer que la informació que han ofert és una pseudonotícia o una notícia sense cap mena d'interès informatiu. I, òbviament, deixem de banda totes aquelles notícies que contenen errors factuals o errors d'interpretació, una bona part dels quals no es deuen a una deficient lectura de les dades disponibles sinó a l'esbiaixament provocat per la ideologia del diari.

 

 

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat