Indica publicitat
Dilluns, 10 de desembre del 2018
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 19 de novembre del 2007 | 18:06
Crònica · Contrastant

Peri Rossi i Ingelmo segons Branchadell

En aquest article volem rebatre'n un altre que va escriure el professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB Albert Branchadell a El Periódico de Catalunya el proppassat 19 d'octubre. A Donant voltes al cas ‘Peri Rossi, aquest autor ofereix la seva darrera aportació al debat sociolingüístic al Principat.


1. Peri Rossi és una escriptora catalana


En primer lloc, vole comentar una opinió de Branchadell:

Un exemple, sens dubte, és el de l'escriptora catalana [...] Cristina Peri Rossi.

Peri Rossi és una escriptora catalana si s'entén l'adjectiu com a escriptora que viu a Catalunya. En canvi, l'esmentada escriptora no és una escriptora catalana si per catalana s'ha d'entendre una escriptora que forma part de literatura catalana. En aquest cas, Peri Rossi seria una escriptora espanyola que viu a Catalunya.

2. El principi d'autodeterminació lingüística

El concepte clau a partir del qual gira tot l'article és el que l'autor anomena principi (o dret) d'autodeterminació lingüística. El que fa Branchadell és donar nom a unes paraules que va dir Josep Lluís Carod-Rovira i que malaudarament no hem pogut contextualitzar:

En la seva primera compareixença al Parlament per explicar la política lingüística del Govern, el vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, va assegurar que "és cada persona qui té dret, i només cada persona, a construir la seva pròpia biografia lingüística".

Segons es desprèn de la citació que aporta Branchadell, cada parlant estableix la seva relació individual amb les llengües que l'envolten. Tot plegat li serveix per afirmar que l'escriptora Peri Rossi construeix la seva biografia lingüística a partir del principi d'autodeterminació lingüística, principi que és vulnerat per la decisió de la direcció de Catalunya Ràdio de no permetre que continués participant un programa de l'emissora si continuava utilitzant com a llengua única d'expressió l'espanyol:

La frase [de Carod, anteriorment reproduïda], com va dir el llavors diputat Francesc Vendrell, "està molt bé"; el problema són les actuacions que violenten aquest bonic principi d'autodeterminació lingüística.

Branchadell no explica en què consisteix aquest principi, cosa comprensible tractant-se d'un article periodístic i no d'un treball científic, però no ens podem equivocar gaire si el definim com el dret que té cada individu de decidir quina és la llengua que vol utilitzar en cada moment i en cada situació de la vida social. En l'article que comentem Branchadell presenta dos casos en què es vulnera el principi d'autodeterminació lingüística: el ‘cas Peri Rossi' i el ‘cas Ingelmo'. En tots dos casos un ciutadà es veu privat del dret a utilitzar la llengua que ha triat per a la situació comunicativa en què es troba immers.

Des del nostre punt de vista, el principi d'autodeterminació lingüística no pot ser vulnerat perquè no existeix. Els individus no trien la llengua en què aprenen a parlar, perquè això ve determinat pels pares que tenen i pel país on viuen; els individus no trien les llengües que aprenen a l'escola, perquè això ha estat regulat per les autoritats educatives del país on viuen; la majoria dels individus no trien habitualment la llengua que utilitzen en la seva vida social perquè això ve determinat per les normes d'ús lingüístic vigents en cada societat. Així, Peri Rossi no tria l'espanyol, sinó que l'utilitza perquè és la seva primera llengua i perquè és una de les llengües oficials del territori on es produeix la situació comunicativa, en aquest cas un programa de ràdio.

El principi d'autodeterminació lingüística és la negació de les normes d'ús. En efecte, si els individus poden decidir en cada moment i en cada situació quina llengua utilitzen, això vol dir que no hi ha cap element normatiu que controli el seu comportament. I com que les normes d'ús lingüístic són l'objecte central d'estudi de la sociolingüística, podem afirmar que el principi d'autodeterminació lingüístic és una negació de la sociolingüística. Els sociolingüistes discuteixen sobre l'abast de les normes d'ús i adverteixen de l'esbiaixament que suposa considerar que els individus no tenen cap marge per transgredir les normes, però no en neguen l'existència. El mateix Branchadell parla de normes d'ús en aquest article:

Segons els experts més acreditats, el gran problema de la llengua catalana no és la seva imminent extinció, sinó la vigència d'unes normes d'us que en perjudiquen la visibilitat social i, a la llarga, podrien acabar malmetent-ne la remarcable viabilitat. En concret, l'anomenada norma de convergència, en virtut de la qual una persona que s'expressa habitualment en català passa a fer-ho en castellà davant d'interlocutors que són parlants habituals d'aquesta llengua o que simplement percep com a tals.

Bona part de l'argumentació desplegada per Branchadell per criticar l'acomiadament de Peri Rossi del programa de ràdio es basa en l'existència de les normes d'ús:

Doncs bé, és força evident que la presència de Peri rossi a Catalunya Ràdio era un desafiament en tota regla a la norma de convergència.

Així doncs, el concepte clau d'aquest article, el principi de l'autodeterminació lingüística, és la negació d'un altre principi, el del component normatiu del comportament lingüístic, que és utilitzat i assumit per l'autor en el mateix treball.

3. La biografia lingüística de Peri Rossi

Branchadell afirma que:

Un exemple [de manca de respecte al principi d'autodeterninació lingüística], sens dubte, és el de l'escriptora catalana (nascuda a l'Uruguai, però això ¿què importa?) Cristina Peri Rossi.

Efectivament, el lloc on hagi nascut Peri Rossi no té cap importància pel que fa a l'ús (o no ús) del català. Però la llengua que es parla en el lloc on va néixer sí que, en el nostre cas, resulta significatiu. On va néixer Peri Rossi es parla espanyol. És a dir, quan Peri Rossi arriba a Catalunya es troba que coneix una de les dues llengües que s'hi parlen. El cas fora diferent, per exemple, si no hagués sabut espanyol quan va arribar al Principat.

Pel que fa a la biografia lingüística, Branchadell afirma dues vegades que l'escriptora ha decidit lliurement com dur-la a terme:

Fent una aplicació lliure del dret d'autodeterminació lingüística, Peri Rossi va decidir un dia expressar-se habitualment en castellà.

Peri Rossi ha decidit expressar-se habitualment en castellà [...].

Segons Branchadell, Peri Rossi va prendre la decisió de parlar habitualment espanyol. Això vol dir que no habitualment parla català. Però ara no ens interessa comentar aquesta qüestió.

Volem comentar que si, en el cas de Peri Rossi, una persona nascuda a l'Uruguai s'expressa habitualment en català, aleshores és evident que ha pres una decisió conscient. Ara bé, si una persona nascuda a l'Uruguai s'expressa habitualment en espanyol, és possible que no hagi pres cap decisió conscient. Pot ser que, simplement, ja li vagi bé el context sociolingüístic que no l'obliga a parlar en català o pot ser que es tracti d'una decisió del tipus que va assenyalar Lluís Vicent Aracil: triar no triar. I triant no triar (és a dir, en paraules de Branchadell, decidint no decidir) parla habitualment en espanyol.

A més a més, fins a quin punt el parlant d'una llengua en un context de bilingüisme social decideix quina llengua parla? Perquè les normes d'ús són omnipresents en la vida diària. Més aviat, els parlants d'una societat bilingüe les aprenen i les apliquen de manera rutinària i no conscient.

D'altra banda, i en el fons, Branchadell defensa l'autodeterminació lingüística dels parlants de l'espanyol. Si seguim la línia argumental d'aquest autor, és obvi que un parlant d'urdu, de suahili, d'àrab, de quítxua o d'alemany, per esmentar algunes llengües, no té aquesta possibilitat de tenir biografia lingüística pròpia al Principat. Els parlants d'aquestes llengües no les poden usar en intercanvis lingüístics públics per raons evidents ni poden tenir, com diu Branchadell de Peri Rossi, "relacions interculturals satisfactòries" en aquestes llengües.

4. Els usos lingüístics de Peri Rossi

Volem comentar la idea que Peri Rossi s'expressa habitualment en espanyol. Com que segons Branchadell, Peri Rossi parla en català de manera no habitual, la pregunta que sorgeix és quan parla en català, és a dir, en quins àmbits d'ús utilitza el català. Si fem cas del que diu Branchadell, és clar que l'utilitza en determinats (pocs) àmbits privats. Perquè si no l'usa en l'àmbit públic que és Catalunya Ràdio, quan l'utilitzarà en un àmbit públic? Òbviament, enlloc.

També cal fer una diferència fonamental: probablement Peri Rossi podria parlar un català que tingués gairebé els mateixos encerts i gairebé els mateixos errors que la resta de tertulians del programa en què participava, però la qüestió realment important és l'ús. Com és ben conegut, l'important no és saber una llengua, sinó usar-la. Com manté una formulació sociolingüística clàssica, una llengua no es perd perquè no la parlin els que no la saben, sinó perquè els que la saben no la parlen.

Tanmateix, hem de dir que pel que fa al coneixement del català, Branchadell escriu una oració pertorbadora:

Peri Rossi ha decidit expressar-se habitualment en castellà, però entén perfectament el català, i és en català com se li dirigien el conductor del programa, Gaspar Hernàndez, i els altres col.laboradors d'Una nit a la Terra.

L'oració és realment sorprenent. La utilització del connector contraargumentatiu però i la remarca que entén perfectament el català fa aparèixer un dubte seriós. Si una persona parla una llengua implica necessàriament que l'entén. Ben al contrari, que una persona entengui una llengua no implica que la parli. Així, per què Branchadell remarca la idea que Peri Rossi "entén perfectament el català" dins una oració que presenta un connector que lliga dues oracions contraposades? Se suposa que si Peri Rossi parla el català, encara que sigui de manera no habitual, aleshores que l'entengui il va de soit. Tot plegat fa possible plantejar-se una pregunta clau: Peri Rossi parla realment català més enllà de fer-ne un ús merament testimonial?

5. El trencament de la norma de convergència a l'espanyol com a model

A més de defensar el principi d'autodeterminació lingüística, Branchadell defensa un altra idea: l'ús lingüístic de Peri Rossi trenca la norma de convergència (a l'espanyol). Aquest ús lingüístic de l'escriptora té un corol·lari: "és bo per al català que Peri Rossi parli en castellà a la ràdio pública de Catalunya".

Veiem la citació següent:

Segons els experts més acreditats, el problema de la llengua catalana no és la seva imminent extinció, sinó la vigència d'unes normes d'ús que en perjudiquen la visibilitat social i, a la llarga, podrien acabar malmetent-ne la remarcable vitalitat. En concret, l'anomenada norma de convergència, en virtut de la qual una persona que s'expressa habitualment en català passa a fer-ho en castellà davant d'interlocutors que són parlants habituals d'aquesta llengua o que simplement percep com a tals.

Compartim aquesta observació de Branchadell. Una gran majoria de catalanoparlants canvia de llengua tan aviat com té ocasió de fer-ho. En aquest sentit, el trencament d'aquesta norma en el programa de Catalunya Ràdio és un pas endavant.

Ara bé, a causa del context que comentem, la participació de Peri Rossi en el programa de Catalunya Ràdio només possibilitava el trencament de la norma que esmenta Branchadell. Perquè l'alternativa lingüística era implantejable en un programa de l'esmentada emissora: els contertulians s'havien d'adreçar a Peri Rossi en espanyol? La inviabilitat de la resposta afirmativa fa que només fos possible el trencament de la norma de convergència a l'espanyol atès que l'escriptora havia decidit que no parlaria en català.

6. El trencament de la norma de convergència a la norma com a desafiament

Branchadell escriu:

Doncs bé, és força evident que la presència de Peri Rossi a Catalunya Ràdio era un desafiament en tota regla a la norma de convergència.

L'opinió de Branchadell és diàfana: l'ús lingüístic de Peri Rossi implica un trencament de la norma de convergència a l'espanyol i, per tant, és un èxit per al català. A més, el trencament de l'esmentada norma és presentat com "un desafiament en tota regla". Tanmateix, la qüestió és una altra: si bé és cert que és millor el que defensa Branchadell que no pas que els contertualians es passessin a l'espanyol, l'entusiasme del sociolingüista es deu a la migradesa dels seus objectius sociolingüístics. Així doncs, no fóra encara molt millor per al català que Peri Rossi apliqués la norma de convergència al català, és a dir, que parlés en català amb la gent que el parla i, encara més, en un programa de la ràdio pública catalana? L'aplicació d'aquesta norma sí que fóra realment un desafiament a les normes d'ús. A més, seria un bon exemple per als ciutadans catalans que han arribat a Catalunya els darrers anys. Aleshores Peri Rossi seria un exemple en què emmirallar-se i una mostra de la integració plena en la societat catalana.

A més, de les paraules de Branchadell es desprèn que no es planteja la possibilitat que el català esdevingui l'única llengua de comunicació interètnica de les diferents comunitats lingüístiques que viuen al Principat. Es limita a dir que el català ha de "convertir-se, com en castellà, en llengua de tothom". Té sentit, però, que dues llengües siguin la llengua de tothom en una societat on hi ha bilingüisme social? Cal assenyalar que el comportament sociolingüístic de Peri Rossi no s'adiu amb el que diu Branchadell: l'escriptora no parla català, si més no, en certs àmbits formals. En tot cas, el parla en àmbits no formals, entre amics o en converses banals. Quan ha d'utilitzar una llengua amb una intenció argumentativa, aleshores usa l'espanyol. Així doncs, Peri Rossi no és una parlant bilingüe en el sentit ple perquè hi ha una llengua que no domina prou com per usar-la en determinats contextos. De fet, aquest deu ser ben segurament l'argument de Peri Rossi a l'hora d'explicar per què utilitza l'espanyol a Catalunya Ràdio: s'expressa millor en espanyol que en català, Ara bé, se suposa que un parlant bilingüe ha de ser capaç d'expressar-se amb fluïdesa i naturalitat en les dues llengües, tot i que és evident que en dominarà millor una que l'altra.

7. La conversa bilingüe com a objectiu sociolingüístic a assolir

Branchadell esmenta la política lingüística d'Aina Moll com a model a seguir:

La conversa bilingüe, que no per casualitat va ser el que va postular la primera responsable de Política Lingüística, Aina Moll, és la norma que projectava finalment Una nit a la Terra a l'audiència: norma que sens dubte afavoreix el català davant la norma de convergència (que alguns anomenen "de subordinació") actualment vigent a la societat catalana.

En primer lloc, cal dir que aquest objectiu de la política lingüística d'Aina Moll és dels principis de la dècada dels vuitanta i que cal tenir el context històric d'on sortíem, la dictadura franquista. Ara, se suposa que més de vint-i-cinc anys després, és a dir, una generació després, l'objectiu hauria de ser més ambiciós.

En segon lloc, és una evidència que les polítiques lingüístiques dels diferents governs no han assolit aquest objectiu, ja que la conversa bilingüe està ben lluny de ser una realitat. El mateix Branchadell ho fa palès quan reconeix la vigència de la norma de convergència a l'espanyol. En aquest sentit, Branchadell té raó: millor la norma de convergència al català que la norma de convergència a l'espanyol. El que objectem, però, és que per a Branchadell  la conversa bilingüe no és un pas endavant sinó l'objectiu a assolir: l'hispanoparlant té dret, perquè així ho ha decidit, a no emprar mai el català. Perquè, és clar, l'hispanoparlant pot decidir si la seva biografia lingüística li permet parlar català o no en un determinat context sociolingüístic.

8. Parlar espanyol a Catalunya és un important benefici per al català

Branchadell afirma que:

Ens interessa argüir, més enllà del respecte pel dret d'autodeterminació lingüística, per què és bo per al català que Peri Rossi parli en castellà a la ràdio pública de Catalunya.

En definitiva: no només s'havia de respectar per principi la biografia lingüística de Cristina Peri Rossi, sinó que respectar-la comportava un important benefici per a la llengua catalana.

Si fem una reducció a l'absurd de la idea expressada per Branchadell, arribem a una paradoxa espectacular: si parlar espanyol és un benefici important per a la llengua catalana, aleshores tots hem de parlar tant espanyol com ens sigui possible perquè beneficiarem d'una manera decisiva el català. Al límit, si tots els catalanoparlants decideixen parlar sempre espanyol, aleshores el gran beneficiat serà el català. I, com sempre que hi ha un beneficiat, el perjudicat serà l'espanyol.

Branchadell pot objectar que això no és el que vol dir perquè ell afirma que cal respectar la biografia lingüística de totes les persones. Ara: si un hispanoparlant té dret a autodeterminar-se lingüísticament parlant espanyol, per què els catalanoparlants no poden autodeterminar-se lingüísticament parlant espanyol? Si tots ho féssim, l'èxit fóra absolut.

9. Els autèntics pluralistes

Cap al final de l'article, Branchadell parla del ‘cas Ingelmo', la jutgessa que va impedir que un testimoni parlés en català durant la vista oral del ‘cas Isanta', i escriu que:

El cas Ingelmo és el revers de la moneda del cas Peri Rossi, i tots dos es poden convertir en un test per distingir els falsos dels autèntics pluralistes. Als que van clamar al cel per l'acomiadament de Peri Rossi però callen (és a dir, atorguen) davant la decisió d'Ingelmo se'ls veu inevitablement el llautó. El mateix llautó que no poden amagar els que s'indignen pel cas Ingelmo però aplaudeixen (encara que sigui en petit comitè) l'acomiadament de Peri Rossi.

Branchadell presenta el ‘cas Ingelmo' com la prova del cotó per distingir els autèntics pluralistes dels falsos. I critica aquells que no n'han dit res en contra. Resulta sorprenent que a l'alçada de la pel·lícula Branchadell utilitzi aquest argument. Fa només quaranta anys que Aracil va diagnosticar perfectament a El bilingüisme com a mite el que assenyala Branchadell: els grans defensors del bilingüisme són, justament, els unilingües. Adaptant-ho a l'actualitat, hauríem d'afegir-hi els qui pretenen que la llengua minoritzada no assoleixi un estatus de normalitat, que nosaltres interpretem en el nostre context sociolingüístic en el sentit que el català funcioni com a llengua de comunicació interètnica.

Evidentment, d'autèntics bilingüistes no n'hi ha gaires. De fet, el gran defensor del bilingüisme ideal és Branchadell, amb propostes (que ell presenta com a plausibles) com ara l'emissió dels segells editats a l'Estat espanyol en les quatre llengües oficials,

10. Principi d'autodeterminació lingüística de tots els ciutadans de Catalunya

L'article acaba amb una interpel·lació al secretari de Política Lingüística de la Generalitat:

Seria molt interessant saber què pensa d'aquesta qüestió el nou secretari de Política Lingüística de la Generalitat, i en particular quines polítiques desenvoluparà perquè a Catalunya es respecti el dret d'autodeterminació lingüística de tots els ciutadans.

Segons Branchadell, tota política lingüística ha de tenir com a objectiu fer que "a Catalunya es respecti el dret a l'autodeterminació lingüística de tots els ciutadans". En aquesta demanda, tal com és formulada per l'autor, hi ha dos elements lingüístics molt significatius. El primer és el sintagma "a Catalunya". El dret o principi d'autodeterminació lingüística és un concepte vinculat a l'individu: tota persona té dret a decidir en cada moment i en cada situació quina llengua vol utilitzar. Ara bé, el mateix Branchadell limita aquest dret quan el circumscriu a l'àmbit de Catalunya. Cal suposar, llavors, que quan un català surt de Catalunya o quan un hispanoparlant surt de l'Estat espanyol ja no té dret a l'autodeterminació lingüística?  Si és així, aleshores ja no es tracta d'un dret de l'individu sinó d'una determinada llengua i dels parlants d'aquesta llengua en un territori definit amb un criteri polític. Això vol dir, per tant,  que el dret d'autodeterminació lingüística no existeix, ja que no es pot exercir sempre i a tot arreu.

L'altre element lingüístic significatiu és l'adjectiu "tots". Branchadell  demana al nou responsable de la política lingüística a Catalunya "quines polítiques lingüístiques desenvoluparà perquè a Catalunya es respecti el dret d'autodeterminació lingüística de tots els ciutadans." L'aparició de l'adjectiu "tots" ens porta, una altra vegada,  al terreny dels drets individuals. No són les llengües les que tenen drets sinó els individus. I com que a la Catalunya del segle XXI els ciutadans utilitzen unes quantes desenes de llengües, cal deduir que la demanda de Branchadell és que es respecti el dret dels ciutadans a utilitzar aquestes llengües. Per tant, no només la senyora Peri Rossi té dret a utilitzar l'espanyol a Catalunya Ràdio, sinó que el senyor Matthew Tree té dret a utilitzar-hi l'anglès, el senyor Ronaldinho, el portuguès, el senyor Rijkaard, l'holandès, la senyora Tagliabue, l'italià, els romanesos, el romanès, els paquistanesos, l'urdu, els marroquins, l'àrab o l'amazic, etc. En aquest cas, la proposta de Branchadell seria única al món: proposaria la construcció d'una societat multilingüe sense una llengua de comunicació interètnica.

Però també pot ser que quan l'autor de l'article parla del dret de tots els ciutadans a l'autodeterminació lingüística en realitat defensi una cosa ben diferent: el dret a l'autodeterminació lingüística d'una part dels ciutadans, els parlants del català a Catalunya, i els parlants de l'espanyol a tot l'Estat espanyol. En definitiva, Branchadell, si no anem errats, amb la seva defensa del dret a l'autodeterminació lingüística, acaba fent una defensa dels drets territorials de l'espanyol a tot l'Estat espanyol. Branchadell, sense proposar-s'ho, es posa al servei del projecte secular dels estats-nació d'estendre el domini lingüístic de la llengua nacional fins a fer-lo coincidir amb el territori de l'estat.

12. 'Cas Peri Rossi' versus 'cas Ingelmo'

Branchadell afirma que el posicionament favorable o desfavorable sobre aquests dos casos, per a ell dos exemples clars d'incompliment del principi d'autodeterminació lingüística, marca la frontera que distingeix els pluralistes autèntics dels falsos.

En aquest sentit és interessant analitzar dos aspectes del seu article. D'una banda, el títol, i de l'altra, l'espai que ocupa a l'article cada cas.

Pel que fa al títol, ‘Donant voltes al cas Peri Rossi', s'ha de remarcar que no hi ha cap referència al ‘cas Ingelmo', considerat equivalent per l'autor al que dóna títol. Un és l'anvers de la moneda i l'altre el revers. Per mostrar l'equivalència dels ‘casos', Branchadell hauria pogut titular, per exemple, ‘Donant voltes a les llengües", on no hi hauria una referència explícita a un cas i un oblit d'un altre.

Quant a l'espai, la diferència en el nombre de paraules que fan referència explícita a un cas i a l'altre també és clamorosa. L'autor dedica 235 mots al ‘cas Peri Rossi' i 58 al ‘cas Ingelmo', és a dir, un 80,2% a un cas i un 19,8% a l'altre.

Així doncs, Branchadell es queixa amb raó dels pluralistes falsos, però ell tampoc no tracta equitativament els dos ‘casos' que presenta: mentre que un és el nucli de l'argumentació de l'article, l'altre hi ocupa un lloc tangencial (tot i que important per a la diferenciació entre els pluralistes autèntics dels falsos).

13. Conclusió

Al llarg de l'article hem intentat rebatre l'argumentari presentat per Albert Branchadell, el qual consta de premisses més que discutibles, afirmacions pot consistents i conclusions que impossibliten la viabilitat futura del català. Dit altrament: la defensa del principi d'autodeterminació lingüística suposa, a la pràctica, la reculada efectiva de la llengua catalana i fa imposible plantejar la possibilitat de la normalització lingüística del català, la qual implica superar l'actual etapa bilingüe i convertir el català en la llengua de comunicació interètnica.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Notícies relacionades
Crònica · Contrastant
Cadena humana a Gaza
Crònica · Política
Peri Rossi: la rendició
Crònica · Política
El Mundo i Peri Rossi atien el foc de la catalanofòbia
Indica publicitat