Indica publicitat
Divendres, 22 de juny del 2018
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 28 de gener del 2008 | 17:26
Crònica · Contrastant

La funció de les seleccions per a El Periódico de Catalunya


Segons l'editorial d'El Periódico de Catalunya de 29 de desembre de 2007, titulat Futbol com a bandera, el partit amistós que va enfrontar les seleccions de futbol d'Euskal Herria i Catalunya té el doble sabor de festa i d'acte reivindicatiu. En començar el text, EPC esmenta els temes que hi tractarà: la festa i la reivindicació. Tot seguit explica per què és una festa: És una festa perquè està molt estès tant aquí com al País Basc l'anhel que les comunitats històriques tinguin el seu propi equip nacional. Molts catalans i bascos veuran demà a l'estadi de San Mamés o a través de la televisió la plasmació futbolística del que són els seus colors en el terreny del sentiment de pertinença a un país. I això és, sens dubte, un esdeveniment feliç.
Per a EPC, la festa està motivada perquè la ciutadania del País Basc i Catalunya, dues comunitats històriques, vol tenir la seva selecció nacional. És remarcable que EPC parli del País Basc i de Catalunya com a comunitats històriques i no pas com a dues nacions, com fan, per exemple, l'Estatut català vigent i el Nou Estatut polític d'Euskadi (l'anomenat ‘pla Ibarretxe', aprovat pel Parlament basc). El terme "comunitat històrica", que durant la Transició va suposar un pas endavant, avui dia està políticament superat. Per això sorprèn l'ús del sintagma analitzat per EPC. D'altra banda, l'ús de l'adjectiu propi també sorprèn, en el sentit que no lliga discursivament en l'equiparació de "comunitats històriques" i "equip nacional" perquè fa explícit que hi ha un equip nacional, Espanya, que és aliè (en el sentit de no propi) a Euskadi i a Catalunya. Evidentment, a EPC les seleccions espanyoles no li són alienes, sinó pròpies. Les pàgines d'Esports del diari del Grupo Zeta en són una bona mostra.

D'altra banda, EPC assenyala que les seleccions permeten mostrar el sentiment de pertinença a un país. Aquest fet agrada per partida doble al diari. Així, en primer lloc, utilitza el connector sens dubte, que serveix per mostrar l'evidència del que després dirà, que, en aquest cas, és positiu. I, en segon lloc, usa un adjectiu amb un valor positiu, feliç. En resum, EPC està d'acord que el partit de futbol sigui una festa.

Així doncs, EPC veu amb bons ulls el partit Euskal Herria-Catalunya. A partir d'ara EPC deixarà de parlar del vessant festiu del partit i passarà a comentar l'aspecte reivindicatiu.

La continuació del paràgraf analitzat és la següent:

Però a l'altre plat de la balança hi ha el fet que el partit se situï en el terreny de la reivindicació política de to nacionalista. Des de fa anys, partits com CiU, ERC o PNB han collocat en el primer pla de les seves reivindicacions polítiques el reconeixement internacional de les seleccions autonòmiques, una aspiració que ha estat contínuament desactivada per l'Estat central i per les federacions, atès l'evident valor simbòlic que tenen les competicions esportives internacionals com a element de cohesió nacional.


En primer lloc, cal remarcar que el punt de vista adoptat per EPC en el plantejament del tema no és el català ni el basc, sinó l'espanyol. En efecte, si el punt de vista fos català no diria "Des de fa anys, partits com CiU, ERC o PNB han collocat en el primer pla de les seves reivindicacions polítiques el reconeixement internacional de les seleccions autonòmiques", sinó "Des de fa anys, partits com CiU i ERC han collocat en el primer pla de les seves reivindicacions el reconeixement internacional de les seleccions catalanes", i si s'inclogués Euskal Herria en el comentari, per ser el rival de Catalunya en aquesta ocasió, diria que "Des de fa anys, partits com CiU, ERC o PNB han collocat en el primer pla de les seves reivindicacions polítiques el reconeixement internacional de les seleccions catalanes i basques" o "de les seves seleccions respectives".


Dir que determinats partits pretenen el reconeixement de les seleccions autonòmiques és arrenglerar-se amb els poders esportius, polítics i mediàtics espanyols que neguen el dret a les seleccions catalanes a ser reconegudes internacionalment, ja que, per definició, una selecció autonòmica no pot participar en competicions reservades a les seleccions nacionals. Els partits catalans, o algun d'ells, no pretenen que les seleccions autonòmiques siguin reconegudes internacionalment sinó que les seleccions catalanes siguin reconegudes com a seleccions nacionals.


D'aquesta manera, EPC evidencia la balança de com percep el partit: un plat és la festa i l'altre la reivindicació política. És a dir, segons EPC, festa i reivindicació política no poden anar unides, sinó que són termes excloents: o festa esportiva o reivindicació política. L'implícit és prou clar: la reivindicació política no pot ser festiva sinó que és conflictiva. La festa és alegria; la reivindicació política, conflicte.


En aquest fragment EPC utilitza el sintagma "les seleccions autonòmiques" quan abans havia utilitzat el sintagma "el seu propi equip nacional". No cal insistir en el fet que els sintagmes acabats d'esmentar són clarament antinòmics: una selecció autonòmica mai no és nacional i una selecció nacional mai no és autonòmica. La contradicció conceptual d'EPC és notòria. Una altra qüestió és el fet que un Estat plurinacional tingui diferents seleccions nacionals. En aquest sentit cal tenir present que, com sempre des d'un punt de vista discursiu, el nom fa la cosa.

Tot seguit bé un incís molt interessant. En primer lloc, EPC parla d'"Estat central", fet que pressuposa que hi ha un "Estat no central", és a dir, un "Estat perifèric". Això lliga amb l'afirmació que la Generalitat també és Estat. Ara bé, en un estat autonòmic és evident que l'Estat per excellència és l'Estat central, que és el que té les competències exclusives en els assumptes decisius.

En segon lloc, EPC fa referència a "les federacions". Des d'un punt de vista lingüístic, el terme no marcat és el més fàcil d'analitzar. Així, davant l'alternança so sord/so sonor es considera que el terme no marcat és el sord ja que és el que realitza d'una manera més senzilla. Cal recordar que la sonoritat implica que la glotis vibri i que, per tant, la sordesa d'un so implica que no hi hagi cap acció, mentre que la sonoritat sí. Des d'aquesta perspectiva, en un diari escrit en català (o escrit a Catalunya) la lectura menys costosa és assignar l'adjectiu no marcat, catalanes, al nom que apareix sense qualificar. Aquesta, però, no és la lectura correcta: a l'editorial d'EPC el nom federacions vol dir "federacions espanyoles". L'adjectiu "espanyoles" dóna coherència al discurs atès que l'Estat central també es refereix a l'Estat que governa el conjunt d'Espanya.

Per acabar aquest fragment, EPC té clar que les seleccions tenen un valor simbòlic importantíssim i que són fonamental per crear la cohesió nacional.

Arribats en aquest punt, i en el darrer paràgraf, EPC dóna la seva opinió sobre el partit de futbol:

És previsible, per tant, que el partit d'avui es converteixi, a més a més d'en una trobada futbolística, en un acte d'afirmació independentista. Doblement en el cas basc, donat que ja ha esclatat la polèmica per haver canviat el nom del combinat d'Euskadi al d'Euskal Herria, que engloba Navarra i els territoris bascofrancesos. És mal camí aquest per aconseguir que les seleccions autonòmiques siguin de tots. L'independentisme ha escollit les seleccions esportives com a caixa de reclutament entre les capes més joves de la població. És un error. Posar l'esport al servei de la política sempre ha donat mals resultats.


La utilització del connector per tant fa que allò que afirmarà EPC sigui alhora una conseqüència del que ha dit i la conclusió a què el diari del Grupo Zeta a partir del que ha comentat. De tota manera, la conclusió és matisada mitjançant l'adjectiu previsible, que fa que la conclusió del diari quedi una mica relativitzada: el partit de futbol probablement serà un acte d'afirmació independentista.


En aquesta oració torna a sortir la idea de la balança remarcada per l'ús del connector a més a més, el qual serveix per remarcar la importància de la idea afegida, en aquest cas la celebració d'un partit de futbol, en detriment de l'argument que no té el connector, l'acte d'afirmació independentista. EPC torna a mostrar la seva preferència per un plat de la balança.


A continuació EPC aclareix que la selecció que juga contra Catalunya no és Euskadi, sinó Euskal Herria. Fins a aquest moment de l'editorial Catalunya jugava contra el País Basc, és a dir, contra la comunitat autònoma espanyola formada per les províncies de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba. L'esment, però, al nom de la selecció basca no és casual sinó intencionat. Serveix per posar de manifest la politització del partit. No es tracta només de polititzar el partit de futbol, sinó que també es polititza el nom d'una de les seleccions. EPC és clar: "Doblement en el cas basc".


La politització que critica EPC es manifesta a l'oració següent: "És mal camí aquest per aconseguir que les seleccions autonòmiques siguin de tots." És a dir, per a EPC la politització no permetrà aconseguir que les seleccions basca i catalana representin tots els ciutadans d'Euskadi i de Catalunya. En primer lloc, cal fer notar que EPC torna a utilitzar el sintagma "seleccions autonòmiques". Cal interpretar, doncs, que l'ús inicial del sintagma "el seu equip nacional" és un lapsus o bé que per a EPC les seleccions basques i catalanes no són nacionals i es referia a la gent que sí que les hi considera.


Hi ha un altre element que s'ha de comentar: l'ús del sintagma "de tots". Els espanyols no es plantegen si les seves seleccions ho són de tots o no. Per exemple, ells tenen clar que hi ha un percentatge més o menys significatiu de bascos i catalans que no consideren que les seleccions espanyoles siguin les seves. Una prova fefaent són els pocs partits que les seleccions espanyoles juguen a Catalunya i al País Basc. I, en canvi, sempre parlen de les seleccions espanyoles com les seleccions de todos. És evident que cal aspirar que, com tot, les seleccions basques i catalanes siguin una aspiració majoritària de la ciutadania d'aquestes dues nacions, però l'ús del sintagma de tots és trampós. Mai no hi ha res que sigui de tots.


L'última idea que planteja l'editorial d'EPC és la consideració que la barreja de política i esport sempre ha donat mals resultats. Aquesta afiramció és si mes no qüestionable perquè la història i l'actualitat proporcionen múltiples exemples de la utilització política de l'esport. Franco va utilitzar el gol de Marcelino per vèncer el comunisme i avui dia els espanyols bé que recorden que van guanyar una Eurocopa. No han demanat mai que els la treguin perquè la van guanyar quan governava un dictador. Els països de l'Europa de l'Est fins 1989 també van utilitzar políticament l'esport: cada medalla olímpica era un triomf contra el capitalisme. Al seu torn, els EUA utilitzaven políticament les medalles aconseguides a les Olimpíades per posar de manifest la prevalença del capitalisme per damunt del socialisme real. A més, no recordem l'espectacle de les banderes cada vegada que un atleta estadounidenc guanyava una medalla, sobretot si era d'or, durant les Olimpíades de Los Àngeles el 1984? Fins aleshores mai cap atleta havia recorregut la pista d'atletisme amb la bandera del seu país. Des d'aleshores és una pràctica habitual en tots els esports. En aquest sentit, és sabut que quan un corredor de motos o un pilot de Fórmula 1 de l'Estat guanya hi ha una persona que té com a única tasca donar-li la bandera espanyola i que els corredors de motos catalans tenen prohibits exhibir la senyera en cas de victòria.


Finalment, s'ha de fer notar que és un pèl complex saber què s'entén per política i, a més, hi ha a qui no li cal fer-ne perquè té mitjans alternatius. Per exemple, l'exaltació de "la roja" no és una manera de fer política sense fer-ne (o fent-ne) contra els nacionalismes perifèrics? D'altra banda, tenim la propagació del nacionalisme banal (i no banal) espanyol que fan els periodistes espanyols quan guanyen les seves seleccions. Els editorialistes d'EPC no han escoltat mai els locutors de la Cadena Ser o la COPE? A més a més, tenim les declaracions de Zapatero, Rajoy, Piqué i Maragall, entre d'altres, afirmant que volien que Espanya guanyés el darrer Mundial de futbol. Segons EPC, això és fer política? Com en d'altres àmbits de la vida, la política la fan els altres. Per tant, l'afirmació que no s'ha de barrejar l'esport amb la política no deixa de ser un brindis al sol. Ben segurament és convenient però ningú no ho fa.


EPC assenyala que els independentismes basc i català fan política en la manera de reivindicar que les seves seleccions puguin competir en esdeveniments esportius oficials i deixin de jugar partits de costellada. En canvi, quan diu que l'Estat espanyol i les federacions espanyoles bloquegen sistemàticament la presència de les seleccions catalanes no afirma que facin política. Així doncs, l'exhibició del passaport espanyol per part de Carmelo Paniagua, president de la Federació Espanyola de Patinatge, no és política. O les trucades de representants polítics i esportius de l'Estat espanyol a dirigents de federacions de patinatge sud-americans tampoc no és política. O la negativa sistemàtica al reconeixement internacional de les seleccions basca i catalana (EPC parla d'"aspiració [...] contínuament desactivada") tampoc no és política.


En resum, EPC considera que el partit de futbol entre Catalunya i el País Basc ha de ser una festa i que ha de tenir un caire reivindicatiu limitat. El diari, però, no explica què s'ha de fer per aconseguir l'oficialitat de les seleccions sense polititzar-ne l'objectiu.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat