Indica publicitat
Dimecres, 8 d'abril del 2020
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dijous, 16 de juny del 2016 | 12:36
Crònica · Nació Digital

Ser "ministro catalán" a Madrid

En el transcurs de les negociacions posteriors al 20-D, Podem va llançar la proposta de crear un Ministeri de la Plurinacionalitat. Volia ser un gest envers Catalunya i "l'Espanya plural". Va arribar a sonar el nom de Xavier Domènech com un dels possibles "agraciats" en cas que els de Pablo Iglesias formessin part d'una nova majoria parlamentària.

El mateix Iglesias s'hi va referir. Però la proposta va ser de seguida bandejada per les forces sobiranistes, que hi veien un retorn als vells paràmetres de les relacions Catalunya-estat, en versió plural, això sí. En una entrevista a NacióDigital, el mateix Domènech assegurava que això del "ministro catalán" és una lògica vella, però admetia que la iniciativa del ministeri de la Plurinacionalitat es mantenia i que el seu nom havia corregut.

Les paraules del líder de Podem en el debat a quatre dient que el referèndum per Catalunya no era una línia vermella ha encetat un debat de campanya. Oriol Junqueras va preguntar ahir des d'Amposta: "Per quants ministeris renunciaran al dret a decidir del nostre poble?".
Lògica vella o no, és molt probable que després del 26-J hi continuï havent algun ministre català. Si el Partit Popular continua al govern, l'actual titular d'Interior, Jorge Fernández, té tots els números per romandre en el seu càrrec. El fet de tornar a ser cap de llista del seu partit per Barcelona i la seva proximitat amb Mariano Rajoy el blinden. Altra cosa seria si el PP conserva La Moncloa però amb un altre president.

Si Podem forma part de l'executiu que es pugui formar, Xavier Domènech serà un dels ministrables. Si el PSOE forma part del nou executiu espanyol, de ben segur que hi haurà presència catalana. Meritxell Batet, en aquest cas, cap de cartell del PSC per Barcelona i persona de la màxima confiança de Pedro Sánchez, tindria moltes possibilitats de ser-hi. I si fos Ciutadans un dels socis del nou executiu espanyol, Albert Rivera seria un nom quasi segur. De fet, els estrategues de Ciutadans han insistit en la condició de català de Rivera i que és el primer cop que un polític català pot ser president del govern d'Espanya.

De ministres catalans n'hi ha hagut molts i de diversa tipologia. El seu paper ha canviat molt en funció del tipus de règim al qual servien i de les relacions entre Catalunya i l'Estat que estava establerta. Però el "ministro catalán" ha format part del paisatge polític espanyol i no està clar que deixi de ser-hi, si més no a curt termini.

Catalanistes i integrats

Durant la monarquia borbònica (1876-1931), alguns catalans van exercir ministeris. En els primers anys, els ministres catalans eren figures dels dos grans partits del règim, el liberal i el conservador. Eren catalans plenament integrats, fins i tot en el cas que es tractés de persones d'orígens catalanistes. El cas més emblemàtic va ser el de Víctor Balaguer, escriptor i poeta romàntic que va ser un dels grans noms de la Renaixença abans d'esdevenir titular de Foment i d'Ultramar de la monarquia d'Espanya.

A mesura que el règim monàrquic s'erosionava i el nacionalisme s'organitzava políticament, l'afany d'intervenció en la política espanyola des d'una proposta catalanista va guanyar força. La Lliga Regionalista va fer una aposta per la governabilitat de l'Estat i va ser convidada a formar part d'un govern el 1917. Joan Ventosa i Calvell fou fet ministre d'Hisenda. Ho tornaria ser en els mesos finals de la monarquia. També seria ministre d'Hisenda, i de Foment, Francesc Cambó. Però la participació regionalista als governs de l'Estat no va fructificar gaire i van demostrar poc contrapès davant del poder de l'Estat i les seves inèrcies. Aquells eren governs fugissers, que duraven uns mesos enmig de moltes crisis polítiques i socials. En el cas de la Lliga, a més, va suposar un desgast enorme en aparèixer com un suport de la monarquia quan el règim s'esquerdava.

D'ERC i ministres d'Espanya

La proclamació de la República no va suposar la fi de la intervenció catalanista en els governs espanyols, però sí que va tenir un signe diferent. L'abril de 1931 va dur aires constituents i ERC, que governava a Catalunya amb Francesc Macià, era aliada de la Conjunció Republicana-Socialista. Dirigents dels partits nacionalistes republicans van ser presents en els diversos governs dels primers anys del nou règim, presidits la majoria per Manuel Azaña. ERC cogovernava a Espanya mentre avançava l'autonomia catalana i s'elaborava l'Estatut. Així va ser ministre d'Hisenda Jaume Carner, un històric del nacionalisme republicà.

Carner va ser molt elogiat en la seva gestió (1931-33). Liberal i republicà de llarg camí, pertanyia a una família de la burgesia catalanista. Va fer la Llei de renda personal, que va suposar una reforma tributària important a l'Estat, amb la introducció d'elements de progressivitat en la fiscalitat de l'Estat. Però la República no va tenir gaire sort amb el context econòmic internacional, afectat per la Depressió de 1929.

Cal dir que van ser ministres membres dels diferents sectors d'ERC, des de Companys –que ho va ser de Marina- fins a Jaume Aiguader, d'Estat Català. Ara pot fer estrany imaginar-se un dirigent d'Estat Català, i del pes polític d'Aiguader, de ministre espanyol. És clar que va ser en unes circumstàncies excepcionals. Aiguader va ser titular de Treball amb Juan Negrín durant un any en plena Guerra Civil.

Però si es parla de ministres catalans durant la República, cal una menció especial per Marcel·lí Domingo, republicà federal i amic del catalanisme, tot i no pertànyer a ERC. Com a ministre d'Ensenyament, va fer reformes importants i va dignificar la funció de mestre, estenent la xarxa escolar pública, un dels patrimonis culturals del 14 d'abril.

En els moments de govern de dretes durant la República, la Lliga va tornar al ministeri. Curiosament, el lligaire Pere Rahola va ocupar la mateixa cartera que havia estat de Companys breument: Marina.

Tecnòcrates de Franco

El triomf de Franco va ser la derrota de Catalunya, però no de tots els catalans. La dictadura va incloure diversos polítics catalans en els seus prop de quaranta anys de poder. I alguns d'ells foren molt importants. Era d'origen català Ramón Serrano Suñer, amb sang ebrenca, tot i nascut a Cartegena, "cuñadísimo" del dictador i defensor de l'aliança amb el III Reich. Va ser ell qui va comunicar a les autoritats nazis que el govern franquista no reconeixia com espanyols els presoners republicans que havien caigut en mans alemanyes.

Hi va haver diversos ministres catalans de Franco. Un d'ells va ser Pere Gual Villabí, un economista vinculat a Foment del Treball que era un home pont entre el govern de Madrid i un sector del patriciat català. Però feia de pont sense un departament concret. Era ministre sense cartera.

Més rellevant va ser Laureà López Rodó, sens dubte el català més poderós del règim. A l'ombra de l'almirall Carrero Blanco, ideòleg dels anomenats tecnòcrates, López Rodó –que sempre deia que a casa seva sempre parlaven català- era membre destacat de l'Opus Dei i fou un dels inspiradors de l'operació Joan Carles com a successor de Franco.

Va ser un dels qui va dur a terme el Pla d'Estabilització a partir de finals dels cinquanta. Ministre comissari del pla de desenvolupament, el seu ascens semblava imparable quan Carrero el va fer ministre d'Exteriors el 1973. Pocs mesos després, Carrero volava pels aires i el "seu" català era apartat sense manies del govern.

Més reformistes que catalanistes

Després del franquisme, el govern que va tornar a tenir més catalans de pes va ser el de Felipe González el 1982. Narcís Serra fou fet ministre de Defensa i Ernest Lluch de Sanitat. Dos insignes dirigents del PSC. En el cas de Lluch, de procedència marcadament catalanista, tot i que també fou l'home que va defensar la Loapa dins del PSC. La seva reforma sanitària va ser el seu millor llegat. Serra arribaria a vicepresident, abans de dimitir per un dels molts escàndols d'aquella època, les escoltes del Cesid.

En l'etapa de González, també va ser ministre Joan Majó, d'Indústria, un antic militant del PSC-Reagrupament de Josep Pallach. En governs socialistes també va ser ministre Jordi Solé Tura, de Cultura. Antic intel·lectual crític amb el "nacionalisme burgès", va mantenir una relació fluïda amb la Generalitat.

Amb el PP de José María Aznar, el ministre català fou Josep Piqué. En un primer moment, el seu perfil, independent i suaument "catalanista", semblava afirmar una entesa amb Catalunya. Al capdavall, el PP necessitava el suport de CiU al Congrés. Però a mesura que Aznar es consolidava, també s'integrava Piqué, que si en algun moment va ser una peça de Jordi Pujol, se'n va desmarcar. Ministre d'Indústria i després d'Exteriors, va acabar sent president del PP català, abans d'entrar en l'ostracisme polític.

L'actual govern de Mariano Rajoy han tingut com a ministre català Jorge Fernánde Díaz, a Interior. Ha estat l'etapa en què la petjada catalana s'ha fet menys evident en el cor de l'Estat. Fernández no és l'únic català a prop de Rajoy, però no ha fet de pont sinó més aviat de punt de llança contra la Generalitat. Sempre a prop de Jorge Moragas, cap del gabinet presidencial a La Moncloa. Els catalans del PP han esdevingut força de xoc de l'ofensiva de l'Estat contra tot increment de la sobirania a Catalunya.

Pep Martí

(Servei de Nació Digital per a Tribuna)

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat