Indica publicitat
Dijous, 24 de maig del 2018
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 11 de novembre del 2016 | 13:46
Crònica · Política

El gir democràtic: referèndum d'autodeterminació

El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics és un acord internacional que va subscriure l'estat espanyol el 17 d'abril de 1977. En aquell temps, en plena transició d'una dictadura militar cap a una democràcia popular,


i malgrat les tensions de la guerra freda, l'Estat espanyol no va dubtar a reconèixer i emparar l'existència de drets col·lectius, als quals ara els catalans es volen acollir.

De moment el Regne d'Espanya no s'ha desdit d'aquest compromís internacional, malgrat les retallades que ja ha efectuat en l'abast del concepte de justícia universal o en la pressa de partit, dins el context europeu i de Nacions Unides, contra la causa política dels catalans, principalment.

la demanda d'aquest referèndum no sols respon a una necessitat social i col·lectiva, sinó també a una raó històrica, ja que els anys s'han succeït des de que el text de consens espanyol es va pronunciar, sense definir-ho, sobre el sentit de les "nacionalitats"

En el dret internacional públic els pactes s'han de complir, d'acord amb el conegut aforisme pacta sund servanda. Per això, és del tot legítim, legal i necessari el referèndum d'autodeterminació que reivindiquen les institucions representatives dels catalans (la Generalitat de Catalunya). Aquest esforç d'explicació i de petició que des del 2006 s'ha plantejat obertament, de moment, no ha obtingut cap resposta per part de les institucions representatives de l'Estat espanyol.

Ben al contrari, en aplicació d'una determinada interpretació del cos legal acordat en el convuls episodi de la transició mencionada, les constants negatives han generat un efecte encara pitjor: laminació de competències autonòmiques quasi consolidades, retrocés en el ritme d'inversions en dotacions d'interès general i desmantellament del corpus jurídic informal que informava determinades atribucions de les "nacionalitats" (immersió lingüística, presència exterior,...), només per citar les més importants.

Les democràcies populars, com altres països han fet, són l'espoleta de la transformació social, per dirimir les qüestions importants que afecten la població. La vida comunitària necessita aquests instruments d'articulació generacional ja que permeten ventilar els temés pendents i abordar les noves qüestions.

Per això, la demanda d'aquest referèndum no sols respon a una necessitat social i col·lectiva, sinó també a una raó històrica, ja que els anys s'han succeït des de que el text de consens espanyol es va pronunciar, sense definir-ho, sobre el sentit de les "nacionalitats".

Amb més o menys bona voluntat, ateses les connotacions polítiques del Tribunal Constitucional, la jurisprudència de dret polític ha tractat de resoldre els innombrables conflictes que la successió històrica de la Generalitat de Catalunya, com institució amb continuïtat després de la seva dissolució il·legal el 1938 en plena Guerra Civil, ha generat.

La seva existència, dins l'esquema estatal espanyol, és una anomalia administrativa, sobre la qual, malgrat tant intents "d'encaix" no obté cap resposta satisfactòria. Per això, escau, sense més, emprendre el camí establert: el referèndum d'autodeterminació, previst pel setembre del 2017, amb plenes garanties democràtics i com revulsiu per un procés participatiu que s'espera de forma general.

De fet, en tertúlies i discussions, aquest referèndum popular ja es va fent, de forma inexorable. Amb l'antecedent cautelós del 9N2014, com consulta no referendària, sense efectes vinculants, la causa popular de l'expressió política, en democràcia, per a determinades ocasions necessita d'una fórmula específica: el referèndum.

Els politòlegs i sociòlegs, després d'experiències molt semblants arreu d'Europa, tècnicament així ho admeten. Només l'estatus quo dels aparells de l'Estat són els que realment s'hi oposen, proposant i condicionant l'agenda política dels diferents líders. Curiosament, en comptes de veure-ho com una oportunitat per aclarir i avançar en una discussió política que ens fa perdre tota mena d'oportunitats, per exemple en la presència eficaç dins els mercats internacionals, s'entén com una amenaça i un intent de desestabilització.

Aquest paradigma és de difícil superació quan des d'instàncies institucionals espanyoles a més es dramatitza una possible decisió catalana davant la passivitat i el tancament que fins ara imperen.

Les plataformes ciutadanes, de tot tipus i color, que emergeixen a Catalunya des de fa un temps, ja avancen que el referèndum d'autodeterminació és una realitat política, per a la qual només cal donar-li la forma institucional i seriosa de les urnes. Com és que encara no es fa, si ja és un clam i és del tot possible?

 

© Llorenç Prats Sagarra, desdara@gmail.com

Advocat i periodista

 

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat