Indica publicitat
Dilluns, 21 d'octubre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 22 de setembre del 2014 | 17:48
Crònica · Política
Antoni Reig
Periodista

A Escòcia ha guanyat la tercera via

De les múltiples lectures que es poden fer dels resultats del referèndum escocès la més encertada, al meu parer, és que ha guanyat la tercera via.

El "sí" (la independència) ha estat derrotat i el "no" vencedor té una traducció política que no es l'immobilisme o el continuar igual que abans, sinó una reforma que ampliarà els actuals poders autonòmics de la nació escocesa.

Resulta curiós que en els seus plantejaments inicials el govern independentista escocès pensava la possibilitat de tres opcions en el referèndum: "sí" a la independència, "no" i continuar com abans i --tercera opció-- ampliar els actuals poders del parlament autonòmic escocès. Però el primer ministre britànic, David Cameron, va acceptar la convocatòria del referèndum a canvi de una pregunta binària: "sí" o "no". El seu càlcul polític és que, polaritzant la votació, augmentaven les possibilitats del "no" i s'estalviava la possibilitat de transferir nous poders a Escòcia.

El primer ministre escocès, Alex Salmond, va acceptar el repte i la campanya va iniciar-se amb un amplíssim avantatge pels partidaris del "no" --fins a 20 punts de distancia respecte el "sí", segons totes les enquestes d'opinió. Però a mesura que passava el temps aquesta majoria aclaparadora va anar fent-se cada vegada més estreta fins arribar el moment en que, una setmana abans de l'escrutini, una enquesta donava una majoria ajustada al "sí". I no era broma, perquè la publicava un dels diaris més seriosos de la Gran Bretanya, l'edició dominical del The Times, el The Sunday Times.

Reacció d'última hora
Al govern britànic i al món polític, en general, van disparar-se totes les alarmes i van reaccionar amb tota la força possible. Una part significativa del món econòmic anglès i escocès (grans bancs, empreses multinacionals, etc.) va amenaçar amb marxar d'una Escòcia independent. Així, s'activava el vot de la por, sobretot, entre la gent de més edat, que veia en perill el seu actual estatus. I com que els britànics són molt pragmàtics, van complementar les amenaces amb les promeses de futur.
A Escòcia ha estat l'SNP el que ha impulsat i dirigit el procés, mentre que a Catalunya l'empenta ve del poble"
El resultat va ser que tres dies abans del referèndum els tres principals líders polítics britànics (el conservador David Cameron, el laborista Ed Miliband i el liberal Nick Clerk) van anar a Escòcia i van fer la promesa solemne que, si guanyava el "no", portarien a terme una important transferència de poders al parlament escocès. Amb aquesta maniobra d'última hora la classe política britànica passava de l'immobilisme a la tercera via, és a dir, a l'anunci d'una reforma en favor de l'autonomia escocesa. I va funcionar.

La suma d'aquests factors, i d'altres, va portar a una còmoda victòria del "no" amb deu punts de distància del "sí". Els polítics britànics van saber reaccionar a temps i van sumar els partidaris de l'immobilisme i els de les reformes, sense arribar a la independència. Tota una lliçó d'habilitat política.

Semblances i diferències amb el cas català
Si per un moment intentem establir alguna mena de comparació amb el procés català salta a la vista la distància sideral existent entre la classe política britànica i l'espanyola (la "casta", segons expressió de Podemos). Davant d'un problema polític, amb característiques semblants, els polítics britànics es llencen a la lluita política mentre que els espanyols renuncien a la política i es parapeten darrere un seguit de lleis fetes a la seva mesura i una justícia polititzada que controlen com si fos un organisme més del món polític (on queden Montesquieu i la separació de poders?)
S'acosta un tsunami en forma de desobediència civil o altres formes de lluita pacífica que acabaran desbordant el TC"
Hi ha, però, una diferència força significativa i definitòria entre el cas escocès i el català. A Escòcia ha estat un partit, l'Scottish Nationalist Party (SNP), el que va impulsar i dirigir tot el procés mentre que a Catalunya l'empenta ve del poble i obliga als polítics catalans a seguir el camí que porta a una consulta (la via del referèndum va ser tapiada pel Congrés espanyol). La reacció de la classe dirigent espanyola es Santiago y cierra España, a anys llum del pragmatisme dels britànics.

Davant la paret espanyola ja s'han estavellat quatre grans onades independentistes catalanes (les enormes manifestacions del 2010, 2012, 2013 i 2014) però ara la muralla presenta esquerdes i s'acosta un tsunami en forma de desobediència civil o altres formes de lluita pacífica que acabaran desbordant el Tribunal Constitucional espanyol i la seva Constitució i tot el que s'hi posi pel davant. Perquè el poble català s'ha posat dempeus, cansat d'estar agenollat amb una autonomia frustrant, i des de fa uns anys s'ha posat a caminar. I per molt que cridin i amenacin els de la "casta", el poble català sap quin és el camí i quin és el punt d'arribada.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat