Indica publicitat
Dimarts, 25 de de gener del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 16 de d'octubre del 2013 | 18:01
Crònica · Seguretat

El darrer fracàs de Duran i Lleida: torna de Washington sense cap contracte per la indústria de la defensa

Darrerament, el líder democristià sembla acumular fracàs rere fracàs. Uns de ben grossos i sonats, i d'altres de més discrets però igualment significatius. El darrer: tornar d'Estats Units amb les mans buides. No ha aconseguit ni un sol contracte per a la indústria de la defensa catalana, no ha contribuit a crear ni un sol lloc de treball.

Àlex Calvo · L'elevada taxa d'atur a Catalunya fa encara més dolorós aquest fracàs, que significa condemnar unes quantes famílies a continuar esperant una feina. En un moment de crisis com l'actual la màxima prioritat de qualsevol polític ha de ser l'economia, deixant de banda qüestions identitàries com ara la promoció de l'imatge espanyola pel món. Ha arribat l'hora de centrar-se en l'economia, en la feina, en l'empresa, en el dia a dia.

Una bona ocasió per a posar fi a l'apartheid industrial
L'ocasió era bona. Un català al capdavant d'una delegació parlamentària espanyola es dirigia a la primera potència mundial en el camp de la defensa. Al país seu de moltes de les empreses més avançades del sector de la defensa. Un sector on, no ho oblidem, els sous són molt millors que a les indústries de la bombolla, com ara el turisme. Una ocasió d'or per a molts dels nostres joves desocupats. Per a les nostres universitats. Per a les nostres empreses en camps com l'enginyeria, la fabricació de components industrials, o la biomedicina.

Tradicionalment Madrid ha marginat la indústria catalana d'aquest sucós pastís. Els esclaus no poden fabricar peces d'avions de combat, les armes són patrimoni, de sempre, dels homes lliures. Per això els helicopters d'Eurocopter es fabriquen a Albacete, i no a Reus. Perquè a Albacete són lliures, i a Reus són esclaus.

Ara, l'elecció de Duran, i el seus escuders Alex Saez i Daniel Serrano, en un moment com l'actual, semblaven indicar un possible punt d'inflexió. Tres catalans amb passaport espanyol a Washington. Una escletxa. Una decisió pragmàtica per part de Madrid. Algunes concessions a canvi de conservar el gruix dels privilegis. Deixem que els catalans fabriquin alguna peça, i a canvi que ens continuïn mantenint. Vist des d'una òptica espanyola, hauria tingut la seva lògica.

Encara que fossin engrunes, no les podem menysprear. Quan ets a l'atur, qualsevol alternativa es bona. Fins i tot algun petit contracte, de poc volum, hauria dut una gran alegria a unes quantes famílies catalanes. Repetim-ho: en un moment com l'actual la màxima prioritat de qualsevol polític ha de ser la lluita contra la crisi. Cada lloc de treball és una batalla que hem de guanyar, sense distraccions.


La gran decepció: Duran i Lleida i Sáez tornen amb les mans buides
Amb unes expectatives tan elevades, en una situació econòmica tant dramàtica, en un moment en que la lògica imposaria alguna concessió espanyola, i amb la presidència d'una delegació parlamentària espanyola en mans catalanes, acompanyades d'un altre diputat català, amb tot això, ha vingut la decepció. I no cal dir que ben grossa. Repetim-ho: zero contractes.

Zero contractes, zero llocs de treball, zero dòlars per a la recerca i el desenvolupament. Zero esperança per als aturats. Zero famílies fora del pou de la misèria. Zero. Si fos una xifra petita podríem dir que és una primera passa, que tot és començar, que millor això que no res, que marca un punt d'inflexió, que si més no hem començat. No és, però, una xifra petita. És zero.

Gràcies a les gestions dels senyors Josep Antoni Duran i Lleida, Alex Saez, i Daniel Serrano, la indústria catalana s'ha assegurat contractes per valor de zero dòlars.

Gràcies a les gestions dels senyors Josep Antoni Duran i Lleida, Alex Saez, i Daniel Serrano, zero aturats catalans tindran feina.

Gràcies a les gestions dels senyors Josep Antoni Duran i Lleida, Alex Saez, i Daniel Serrano, zero fills de pares aturats veuran apropar-se el Nadal amb un somriure als llavis.

Això sí, tots tres han dedicat hores i hores a promoure la cultura espanyola a Estats Units. És a dir, a qüestions identitàries.  Que li ho expliquin a un aturat.  Encara millor, que li ho expliquin als seus fills.

Com hem d'interpretar aquest fracàs?
Durant dècades hem sentit que podíem canviar Espanya, que ens hi podíem sentir còmodes, que la nostra economia hi podia prosperar, que els nostres fills hi podien tenir un futur. Cada cop hi ha menys veus que ho afirmin. I després del viatge estèril dels Srs. Duran i Lleida,  Saez, i Serrano, encara seran menys aquestes veus. Aquest viatge identitari és un clau més al taüt d'Espanya.

Espanya ha decidit que els esclaus no poden fabricar components per a la indústria de la defensa. Espanya ha decidit que les universitats dels esclaus no poden accedir als contractes per a desenvolupar indústries punteres. Espanya ha decidit que els fills dels esclaus poden estudiar enginyeria si volen, però exclusivament per interès personal. En llicenciar-se, cap a un bar de platja. Que facin algun kit en hores lliures, com a hobby. Els avions de combat els fabriquen els homes lliures, les nacions lliures. Els esclaus ja en tenen prou en servir begudes a les turistes. Si volen fer avions que es dediquin a l'aeromodelisme.

L'única sortida lògica: viatjar a Washington com a catalans
Atès l'immobilisme espanyol, i el drama de l'atur a Catalunya. Atesa la necessitat absoluta de garantir feines i sous dignes per als nostres fills. Tenint en compte l'imperatiu ètic de deixar enrere la crisis, s'imposa el pragmatisme. S'imposa deixar enrere Espanya.

Demostrat que quan els catalans viatgen a Washington amb passaport espanyol en tornen amb les mans buides, s'imposa que hi viatgin amb passaport propi. En una situació com l'actual, dramàtica, perversa, insostenible, no hi ha cap altra alternativa.

Catalunya va fer la revolució industrial malgrat la manca d'energia, matèries primeres, i sobirania. En podem estar orgullosos. Ara, si volem ser una potència econòmica de primer ordre, i un país capaç de garantir alts nivells de benestar als seus ciutadans, s'imposa acabar amb l'apartheid industrial. No podem continuar exclosos d'indústries clau. Tinguem en compte que la indústria de la defensa no existeix en un buit. Al contrari. Està íntimament connectada, per exemple, amb la indústria aeronàutica. Els plans de l'Ajuntament de Barcelona per a potenciar aquest sector exigeixen que les portes de la indústria militar, tancades durant tres segles, s'obrin de nou per al nostre país.

Com es diu "defence offset" en català?
El català, com a llengua d'esclaus, no conté un equivalent del terme "defence offset" (defense offset en ortografia nord-americana). És un terme que els homes lliures que viatgen a Washington, amb passaport de llur país, fan servir. Vol dir una compensació per l'adquisició d'armament. En paraules planeres: un intercanvi de cromos. Jo et compro els míssils si tu em compres els radars. Si no no hi ha tracte. No ens ha de fer vergonya, tothom hi està acostumat. Són les regles del joc. Del joc dels homes lliures que viatgen a Washington amb passaport propi.

Una pregunta és obligada:  Sr. Josep Antoni Duran i Lleida, quins defence offsets ha negociat vostè durant el seu viatge a Estats Units? Quins contractes ha signat la indústria catalana, a canvi de les compres de material militar nord-americà a càrrec del contribuent català.

Si algú s'estranya per aquesta afirmació, i pensa que el contribuent català no compra armament, recordem-li que sí que ho fa. Via Madrid, però ho fa. O algú pensa que Espanya, sense els impostos dels catalans, hauria pogut comprar l'armament modern del que disposa?

I naturalment al Sr. Alex Saez també li podríem fer la mateixa pregunta:  quins defence offsets ha discutit vostè durant les seves reunions a Estats Units? Ambs quins fabricants d'armament s'ha vostè entrevistat?

Al senyor Daniel Serrano potser li podríem preguntar per l'Ictineu-3?  Com han anat les gestions amb la US Navy? S'han mostrat interessats els seus interlocutors nord-americans?

De fet seria molt positiu que entre els senyors Duran i Lleida, Sr. Saez, i Serrano, s'hagués establert una sana competició per a veure qui promovia més contractes. Per a veure qui assistia a més reunions acompanyant empreses catalanes d'alta tecnologia. En definitiva, per a veure qui contribuïa a crear més llocs de treball a Catalunya. Per a veure qui feia somriure més nens catalans amb pares aturats. Hauria estat molt positiu. Malauradament no ha estat així. Tots tres han fracassat. Els tres mosqueters identitaris han tornat amb les mans buides. Cap d'ells ha aconseguit ajudar a crear ni un sol lloc de treball. Ni un. Això sí, estan molt orgullosos d'haver parlat en castellà a algunes de les seves reunions. O n'hauriem de dir visites turístiques?

Conclusions: pragmatisme i concentració en la lluita contra la crisi, deixant de banda obsessions identitàries
De tot aquest episodi en podem extreure una lliçó: cal deixar de banda les obsessions identitàries per a centrar-nos exclusivament en la lluita contra la crisi. L'espectacle d'uns diputats catalans promovent la cultura i la llengua espanyola als Estats Units, mentre al nostre país hi ha nens que passen gana, no es pot tornar a repetir. Ara toca centrar-se en la creació de llocs de treball de qualitat, i en el suport a les nostres indústries. Les ja existents, i les que fa tres segles que no tenim perquè són el patrimoni exclusiu dels homes lliures.

És a dir, ara toca viatjar a Washington amb passaport català, i tornar-ne amb llocs de treball. Ara toca exportar submarins. Ara toca recuperar la llibertat, la dignitat, i la prosperitat. Ho devem als nostres fills i nets.


Alex Calvo, expert en seguretat i defensa a Àsia-Pacífic, és actualment catedràtic convidat a la Universitat de Nagoya (Japó)

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat