Indica publicitat
Dissabte, 31 d'octubre del 2020
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 9 de desembre del 2013 | 17:57
Crònica · Seguretat
Àlex Calvo
Expert en seguretat i defensa a l'Àsia i catedràtic convidat a la Universitat de Nagoya (Japó)

Funció social de la propietat, infraestructures crítiques i seguretat nacional

Un dels principis bàsics de les actuals economies mixtes és combinar la propietat privada de la major part del teixit empresarial i dels factors de producció, amb un conjunt de responsabilitats de llurs propietaris envers la societat en el seu conjunt.

Àlex Calvo.

Tot i que l'abast exacte d'aquestes obligacions, i la frontera entre els drets del propietari i els de la societat en el seu conjunt expressats mitjançant la legislació, varia d'un país a l'altre i és objecte en tota democràcia d'un legítim debat, el principi de fons no el qüestiona ningú. Cap partit significatiu defensa anar a un extrem, la nacionalització completa de la terra i el capital o a l'altre, una llibertat absoluta dels seus propietaris a l'hora de gestionar-los.

D'aquesta manera les diferents democràcies lliberals han anat legislant en camps com ara la protecció medioambiental o la defensa del patrimoni artístic. A ningú se li acudiria dir que el propietari d'un bosc pot cremar-lo impunement, o que una persona pot comprar un quadre famós a una subhasta per a continuació destruir-lo. De tot plegat sovint en diem la "funció social de la propietat". Fins i tot sense aquestes lleis, la majoria de persones són conscients que la propietat no suposa carta blanca per a actuar en contra dels interessos generals.

Fins aquí podem dir que ens trobem davant d'un consens, també perceptible a casa nostra. Ara, el que potser encara no tenim del tot clar és que aquesta "funció social de la propietat" abasta també el camp de la seguretat i la defensa. Per exemple, un hospital privat té l'obligació de tenir cura que els seus sistemes informàtics no siguin vulnerables a un atac. Una companyia energètica ha de responsabilitzar-se de la primera línia de defensa de les seves centrals de generació elèctrica. La seguretat i la defensa són una funció de tots. De l'estat, naturalment, d'aquest estat català que estem reconstruint, però també de la societat civil, de les empreses privades, i de cada un dels ciutadans. En definitiva, és un deure col.lectiu i compartit. No oblidem que la ciutadania comporta drets, sí, però també deures. Aquest n'és un.

A Catalunya, però, tenim un problema doble. Per una banda, durant tres segles no hem tingut (o, les darreres tres dècades i durant una porció de la Guerra del 36 hem tingut en part) poder sobre la nostra pròpia seguretat. Això ha evitat que es desenvolupés amb força una "cultura de la seguretat", encara deficitària en molts aspectes. Per altra, les forces de seguretat, així com les Forces Armades, espanyoles no s'han desplegat a Catalunya per a protegir-la, ans per a controlar-la. Per tant tampoc no han contribuït a aquesta imprescindible cultura de la seguretat. Un exemple que podem observar és com als aeroports catalans les normes de seguretat són molt més laxes que a la resta de la Unió Europea i Estats Units, mentre que s'hi han produït diversos incidents amb ciutadans que s'han adreçat en català al personal espanyol de seguretat. Fixem-nos en un petit detall: entre la minoria lleialista no hi ha un discurs alternatiu de seguretat, no és una política que els preocupi. La seguretat és patrimoni dels homes lliures, l'esclau no hi pensa.

El trencament mental amb Espanya ja s'ha produït. La recuperació de la independència ha passat a ocupar el centre polític. Ara toca construir l'estat català, que com tot estat tindrà com a primera funció garantir la seguretat de la seva població. Ara, també com qualsevol estat, no podrà ni deurà fer sol aquesta tasca. La seguretat nacional no es basa en treure's de sobre aquesta responsabilitat, delegant-la en els poders públics. Això no solament condueix a la inseguretat generalitzada, doncs cap estat té prou poder per a substituir ciutadans i empreses en aquest camp, ans també contribueix a la perillosa visió que el ciutadà té drets però no deures. Una visió errònia que pot acabar fàcilment amb qualsevol societat. Fixem-nos que en diem seguretat "nacional", no "estatal", un detall molt significatiu.

És doncs necessari, a mida que avancem cap a la recuperació del nostre estat, tenir molt present que per una banda aquest disposarà d'una sèrie de capacitats en els camps de la seguretat i la defensa, però que els seus ciutadans també tindran greus responsabilitats en aquests camps. Això implicarà, per exemple, la necessària elaboració d'un catàleg d'infraestructures crítiques. Les empreses propietàries d'instal.lacions com ara hospitals, centrals nuclears, o aeroports, tenen un paper de primer ordre a l'hora d'assegurar-los. A nivell de seguretat informàtica, el ciutadà i la petita empresa també estaran en primera línia de foc. En un món en xarxa, un ordinador vulnerable incrementa la vulnerabilitat de la resta i de la xarxa en el seu conjunt. Un exemple més de la "funció social de la propietat".

Aquest caràcter col·lectiu, públic i privat, de la seguretat nacional constitueix un dels seus pilars. La seva importància no és solament domèstica, doncs la seguretat d'un estat contribueix a la dels altres, de la mateixa manera que les seves vulnerabilitats en fa els altres més vulnerables. L'estat català tindrà en primer lloc una responsabilitats envers els seus ciutadans, ciutadans que no seran solament un objecte passiu d'aquesta seguretat ans actors de primer ordre. Alhora però l'estat català tindrà una enorme responsabilitat, multiplicada per la seva posició geogràfica clau, envers els seus socis i aliats. Una visió clara a casa nostra de la seguretat nacional, i de la "funció social de la propietat" en aquest camp i per tant del paper clau d'empreses, particulars, i societat civil, permetrà al nostre estat no solament complir amb els seus deures i obligacions internacionals, ans reforçar el seu prestigi i poder exteriors.

Amb la recuperació de l'estat català s'han acabat les excuses. La seguretat ja no és repressió. Tampoc no és quelcom en mans alienes. La seguretat és la nostra responsabilitat. Una responsabilitat en part a mans de qualsevol propietari. Un límit més del dret a la propietat, dret com qualsevol altre mai absolut ans condicionat a altres drets i a les necessitats col·lectives. En la seva inauguració com a president, John F. Kennedy va demanar als americans que es preguntessin no què podia fer llur país per ells, ans què podien fer ells per llur país. Aquesta és una pregunta pròpia dels pobles lliures, i un cop lliures (i per tant responsables) és una pregunta que ens haurem de fer cada dia. En molts camps. La seguretat un d'ells.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat