Indica publicitat
Diumenge, 21 d'octubre del 2018
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 23 de juny del 2008 | 13:59
Opinió · Cultura

Més que cursos, més que mestres


La descoberta d'una cultura i d'un país es fa per mitjà de la seva llengua. Ho demostra la història que expliquen tots aquells que l'han après de petits o grans, però a partir d'una altra llengua. Per mitjà del català, han descobert la seva literatura, la seva música, els seus símbols, i fins i tot la vessant sentimental del país. Sense llengua no hi ha vivència emocional del país. I sense vivència emocional de la llengua, com a acte de progrés personal, com a eina d'inclusió, no hi ha arrelament.
Per això és tan erroni aquest plantejament que en alguns casos hom fa, desanimat per la percepció d'una llengua que s'apaga, de renunciar al català com a referent del país. Certament, hom pot tenir la sensació que cada vegada es parla menys en català. Ahir mateix a la sala d'espera d'urgències, mentre esperava que m'atenguessin, m'era difícil identificar el català a les converses de la gent, i n'hi havia força. Però aquesta percepció amaga algunes coses. Com ara que Catalunya és el territori d'Europa que ha rebut més immigració amb un temps rècord. En deu anys hem sumat un milió i mig de persones. Mentre que els immigrants de la resta d'Espanya (dels anys cinquanta fins als sentanta) van multiplicar la població catalana per dos.

La visió de la nostra societat no pot estar basada només en un foto fixa, sinó que ha de copsar l'evolució que apunten alguns factors. Alguns, pel que fa a la llengua, són molt negatius, com per exemple la desafecció dels joves envers el català. Entre els nois i noies de 15 anys, una edat força complicada, el català és una llengua maleïda.

Però el que ens hauria de preocupar de veritat és que passarà amb aquests noies i noies quan es facin grans, quan vagin a la universitat, quan busquin feina, quan hagin d'educar els fills. Ens hauria de preocupar què passarà, també, amb les persones nouvingudes.

La resposta es troba en la nostra societat, en les seves institucions, en els seus referents. I aquí hi ha el factor que més em preocupa. Els únics que parlen català als joves i als nouvinguts, per citar els dos collectius amb menys parlants de català, són els mestres, siguin de l'escola o siguin del Consorci de Normalització Lingüística. Ja sé que exagero, però aquest és el quadre general. Ens imaginem què passaria si tots els funcionaris i empleats públics parlessin en català sempre a qui se'ls adrecés. Mossos d'esquadra, policia municipal, assistents socials, metges, etc.

El que em va preocupar realment de la meva visita al metge d'ahir al vespre, és que no em van atendre en català. No és la primera vegada que em passa. Fins i tot he tingut problemes de comprensió per part d'algun metge pel fet que jo parlés català. I ja ni explico com em vaig sentir quan vaig haver de portar la meva filla a l'hospital d'urgències per una sospita d'apendicitis! Com pot generar confiança en una nena un metge que no entén el català?

Per això penso que ens equivoquem molt quan atribuïm a l'escola un fracàs pel fet que els nois i noies no parlin català al pati. Quin error de percepció! Si en algun lloc aprenen català milers de nois i noies que no el parlen a casa, és a l'escola. El pati només és un símptoma de la nostra realitat, no pas el problema. El que de veritat és un problema és que els mestres siguin els únics a parlar català, a més d'ensenyar-lo.

Els primers que han renunciat a parlar en català són els mateixos catalanoparlants. Per això som culpables de la pèrdua de pes social de la nostra llengua. Però no hauríem d'admetre tampoc que els empleats de l'administració pública, que són referents indiscutibles de la manera com s'expressa el país, deixin el català de banda així que veuen algú que sembla de fora.

La campanya "Si us plau, parla'm català", que és un gran encert, s'hauria d'institucionalitzar i fer-ne una bandera de les institucions d'aquest país. Podríem fer servir el lema "Jo et parlaré en català". Si aconseguíssim que els metges, els policies o empleats uniformats de la Renfe també l'adoptessin, llavors, no en tingueu cap dubte, el català seria una llengua normal per a qualsevol que arribés a Catalunya. Des del primer moment.

Us podeu adherir a la campanya: http://www.parlacatala.org/.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de
Opinió · Política catalana
Dos judicis... o un?
Opinió ·
Viatge a la pròpia responsabilitat
Opinió · Política
La llengua un objectiu prioritari
Opinió · Societat civil
Mobilitzacions virtuals
Opinió · Política
TV3PV: qui pagarà la multa?
Opinió · Política
Política exterior
Opinió · Política
La fermesa de Felip Puig
Indica publicitat