Indica publicitat
Divendres, 19 d'octubre del 2018
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 12 d'agost del 2011 | 15:05
Opinió · Economia
Lluís Aragonès
Empresari

Bancs de caixes: el cercle de la nova especulació

El mes passat va fer just un any que el consell de ministres del govern espanyol va aprovar la nova llei de caixes, la LORCA. El resultat és que a finals de 2011 no hi haurà caixes, sinó bancs de caixes.

Aquesta és la profecia que ens van fer alguns destacats dirigents de caixes d'estalvi i que entre l'actuació conjunta de la llei, la crisi i l'empenta del Banc d'Espanya es complirà en un temps rècord.

Quan s'arribi al resultat final d'aquesta operació de reestructuració del sector financer, dues entitats sobreviuran i funcionaran com les caixes d'estalvi que hem conegut. Aquests "rara avis" del sector seran Caixa Pollença i Caixa Ontinyent, la primera ho farà operant a les Illes Balears i la segona a les comarques centrals del País Valencià. El preu de la seva supervivència, el cost de poder continuar operant com fins ara serà mantenir limitada la seva actuació als seus territoris d'origen.

Totes les altres 43 caixes que, junt amb aquestes dues, convivien a l'Estat espanyol fa poc més d'un any  es troben a hores d'ara immerses en processos de bancarització, han traspassat el seu negoci a un banc o es troben en aquest camí. 42 d'aquestes 43 caixes (totes menys Ibercaja) han viscut un any intens entre absorcions i fusions. Aquesta metamorfosi sobtada i forçada, els ciutadans, els impositors i els mateixos empleats la viuen amb astorament i sense saber prou bé com acabarà. De fet, i davant l'acceptació política general, l'abast real i l'impacte social d'aquesta operació d'enginyeria políticofinancera el sabrem d'aquí a uns anys.

Quan va començar aquesta crisi, no hi havia dubtes sobre la solidesa, la liquiditat i la solvència de  les caixes d'estalvi. I al final resultarà que aquesta motivació, i amb aquesta excusa, quatre anys després l'huracà de la crisi les haurà esborrat del mapa. I el centralisme espanyol  haurà alterat profundament la solidesa financera de molts territoris, buidant-los d'aquests instruments que tradicionalment han vingut facilitant l'accés al crèdit a les petites empreses i a les famílies de Catalunya, per exemple.

Les caixes han viscut un judici social molt curiós i pervers durant aquest temps. Perquè els mateixos partits polítics que a fora les acusaven de politització a dintre eren els causants de les malvestats que després denunciaven. En aquesta forma de fer hi ha destacat,com de costum, el PP. La mala gestió, els propis errors,  d'aquests darrers anys i l'excessiu lligam amb el sector del totxo de les caixes d'estalvi ho han posat en safata.

Però costa d'entendre que els problemes de la politització estiguin predestinats a resoldre's amb l'entrada del capital privat. Quines garanties ens ofereix el capital que hi entri que això serà així? El capital privat, segurament en forma de fons d'inversions d'orígens completament aliens,  entrarà amb voluntat d'obtenir rendiments i d'aconseguir-ne la capacitat de gestió. I aquests objectius no tenen perquè anar  de bracet ni amb l'eficiència ni amb la garantia del retorn al territori de la inversió actual de l'obra social.

Quan el sistema financer mundial se sustenta en plena crisi gràcies a la intervenció i els fons públics de les administracions públiques estatals i internacionals, l'estat espanyol ofereix en safata a les mans privades aquestes institucions d'origen social, bé sigui amb la injecció dels diners del FROB previs a una recapitalització privada -nacionalitzar-les per traspassar-les-, o bé directament obrint la porta a la recapitalització privada.

Aquestes operacions són molt llépoles per a especuladors i similars. Per això les operacions de descrèdit i  linxament social, junt amb les proves duríssimes d'estrès  a què s'ha sotmès les caixes n'han devaluat el preu i han abaratit el cost a tot aquell que vulgui entrar al seu accionariat. Els passos següents del cercle viciós  seran explotar l'objecte participat o comprat per a tornar-lo a vendre, i a més, havent exigit garanties de recuperació de la inversió  per si de cas el valor se n'anés a a l'aigua, tot aprofitant-se de les urgències i necessitats d'una situació extrema com l'actual.

Un nou, immens i llaminer negoci, aconseguit especulant sobre les economies dels estats i dels impostos i contribucions que ciutadans i empreses hi aportem.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Lluís Aragonès
Indica publicitat