Indica publicitat
Dissabte, 21 de setembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 25 de novembre del 2016 | 13:50
Recull de premsa · Política

Culla: "Fernández Díaz, bèstia negra de l'independentisme? En tot cas, bèstia negra de tots els demòcrates"

En un article al País Joan B. Culla afirma respecte Jorge Fernández Díaz que aquest "Sembla que continua sense entendre l'"acarnissament" de la "persecució" actual. És el que té de dolent confondre els editorials del seu amic Paco Marhuenda ("Injusticia con un gran ministro", La Razón del dijous 17) amb l'opinió pública"


A continuació el reproduïm íntegrament:

Una llàstima i un desastre el que va passar la setmana passada al Congrés amb el bo de Jorge Fernández Díaz, per culpa de l'artera deslleialtat del PSOE. Vetant-lo com a president de la Comissió d'Exteriors no només se li impedia d'ocupar la poltrona abrillantada durant tres legislatures —onze anys— per Josep Antoni Duran Lleida; a més, es va infligir un dany irreparable a la política internacional del Regne: us imagineu l'aliança transeuropea de verges (la de Covadonga, la de Czestochowa, la de Medjugorje, la de Loreto, la Macarena, la de Rocío, la de Fátima, la de Lourdes...) que l'exministre Fernández hagués promogut des de la seva, ara, frustrada responsabilitat? Aquesta aliança, i no la gestió de la luterana senyora Merkel, sí hauria estat capaç de salvar la Unió Europea del naufragi. I sota el lideratge espiritual d'Espanya!

Però no serveix de res lamentar-se per les oportunitats perdudes. El fet és que Fernández Díaz presideix avui una anodina Comissió de Peticions del Congrés, i que les seves possibilitats d'ocupar en un futur el cobejat palazzo Monaldeschi (la històrica seu romana de l'ambaixada espanyola davant la Santa Seu) resulten prou problemàtiques. Quines són les claus d'un colofó tan deslluït a una carrera política que va engegar en les albors de la democràcia postfranquista?

Foguejat a la UCD de Suárez i decebut després per la feble arrencada del CDS del mateix Suárez, quan Jorge Fernández Díaz va aterrar a l'Aliança Popular barcelonina de principis de 1983 semblava qualsevol cosa menys un integrista. Ni en el tema personal —llavors no havia descobert encara el seu futur àngel de la guarda, el famós Marcelo— ni en l'ideològic. Més aviat, i per comparació amb altres figures del partit (els Miguel Ángel Planas, Eduardo Tarragona, Domènec Romera...), es mostrava com un centrista, un liberal. I, sens dubte, era el dirigent menys refractari als valors bàsics del catalanisme polític.

Això últim resultava tan notori que, quan un antic protegit seu de nom Alejo Vidal-Quadras va començar a segar-li l'herba sota els peus (cap al 1989-1990), ho va fer gràcies a projectar a Madrid la imatge d'un Jorge Fernández entregat, sotmès a Convergència. Amb èxit, si ho jutgem per aquest titular d'El PAÍS del 8 de febrer del 1991, després del triomf intern de Vidal-Quadras: "Amistats perilloses. Fernández Díaz ha perdut el lideratge del PP català per la seva bona relació amb Roca i Pujol".

I bé, si segons una versió insistent la sobirania actual no és més que la serp nascuda de l'ou que Pujol va covar durant un quart de segle, no sembla coherent descriure l'exministre de l'Interior com un antinacionalista català obsessiu de tota la vida. Menys encara quan se sap que, humiliat i marginat durant el virregnat del senyor Alejo, va arribar a considerar amb alguns companys la idea de crear un nou partit de centre, d'estricta obediència catalana.

En realitat, Jorge Fernández és un convers, tant a l'antinacionalisme com a altres creences més íntimes. I, per tant, manifesta els excessos de zel típics del neòfit. Agraït a Mariano Rajoy per haver-lo recuperat per a alts càrrecs de l'administració central entre el 1996 i el 2004, més encara per donar-li, a finals del 2011, la cartera ministerial d'Interior, va creure que la seva obligació era correspondre a la confiança erigint-se des del 2012 en antiindependentista ariet. Va començar a exercir en aquestes termes en clau menor: recordeu la seva famosa paràbola sobre els menjars familiars de Nadal que ja no es podien celebrar a causa de la dramàtica divisió social provocada per la qüestió de la independència. Però aviat va passar a coses més importants, i ja fa quatre anys que vam tenir els primers indicis d'una guerra bruta policial destinada a dinamitar el procés sobiranista català.

Fernández Díaz, bèstia negra de l'independentisme? En tot cas, bèstia negra de tots els demòcrates, perquè les seves xerrades conspiradores amb Daniel de Alfonso són alarmants i rebutjables per a qualsevol que cregui en una democràcia versemblant, la divisió de poders i la decència política. Incomprensiblement —ateses les seves conviccions morals—, el llavors ministre no va voler reconèixer-ho en esclatar l'escàndol, ni va considerar una dimissió que hauria estat automàtica en qualsevol país del nostre entorn.

Sembla que continua sense entendre l'"acarnissament" de la "persecució" actual. És el que té de dolent confondre els editorials del seu amic Paco Marhuenda ("Injusticia con un gran ministro", La Razón del dijous 17) amb l'opinió pública.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat