A mig matí s'ha conegut la notícia de l'elecció del cardenal Antonio María Rouco com a nou president de la Conferència Episcopal Espanyola. Encara que per un estret marge de només dos vots, Ricardo Blázquez, que aspirava a la reelecció, ha estat derrotat. Per lògica la majoria dels actuals bisbes espanyols s'apropen a la línia dura representada pel tàndem Rouco-Cañizares, però semblava que en el decurs de les darreres setmanes s'imposaria el seny i la moderació de Blázquez. Jugava a favor seu el fet que fins ara tots els presidents de la Conferència Episcopal Espanyola havien repetit mandat, menys el cardenal Fernando Quiroga que havia manifestat ben clarament que no volia tornar a sortir. Així, doncs, tots els qui apuntaven, com TRIBUNA CATALANA, que Blázquez seria l'escollit ens hem equivocat. S'ha acabat imposant la línia més dura, en molts casos a la dreta del Partit Popular.
L'elecció de Rouco confirma, desgraciadament, que la majoria de l'episcopat espanyol està installat en les posicions més ultraconservadores i, el que és pitjor, en l'autisme més clamorós. De res els importa que una i altra vegada tots els estudis i les enquestes confirmin que l'Església a Espanya és la institució més desprestigiada. L'allunyament radical de la majoria de cristians envers els seus postulats resulta tan evident que gairebé costa de creure que la jerarquia de l'Església espanyola no se'n vulgui adonar. De res han servit les crides del president sortint Blázquez, que no és en absolut cap eclesiàstic progressista, a allunyar-se de la crispació i la imposició de caire fonamentalista. "L'Església no vol imposar la fe cristiana ni la moral catòlica. Les ofereix amb franquesa i valor a tothom", va dir en el discurs inaugural tot citant el Sant Pare. Ni els gestos, que es podrien interpretar com de pacificació, del nunci Monteiro o del secretari d'Estat del Vaticà Bertone. La prova és que no fa massa dies Jiménez Losantos va insinuar que el nunci era "maçó". Només planarà el dubte de saber quina era l'aposta de Roma. Sembla difícil d'acceptar que l'elecció de Rouco s'hagi fet en contra del criteri del Vaticà. Tanmateix, quan va ser elegit Elías Yanes sí que es va produir una certa revolta dels bisbes espanyols, que no van seguir les consignes del nunci Tagliaferri. Eren, però, altres temps, amb una presència encara significativa dels bisbes fidels al Vaticà II. Avui, la implacable maquinària ben engreixada que comanden Rouco, Cañizares i els seus adlàters han acabant imposant un perfil de bisbe a la seva imatge i semblança.
En el seu fur intern, "la majoria natural" dels bisbes espanyols se n'aniran a dormir cofois pel cop d'efecte i de força que han donat, en la línia contrària al diàleg, l'esperit constructiu i la concòrdia que brolla de l'Evangeli. Els integristes de la COPE, la caverna eclesial i l'extrema dreta política brindaran amb cava, si pot ser que no sigui català. Però, vés per on, el gest de l'episcopat espanyol acabarà afavorint la reelecció del seu gran enemic, Rodríguez Zapatero.
