Un cop es va fer públic l'acord entre Javier Salinas i Alfonso Millán sobre les peces d'art de la Franja, era qüestió de pocs dies que caigués el nomenament del nou bisbe de Lleida. Així ha estat i en el mateix paquet també s'ha nomenat el bisbe de Girona.
Joan Piris, fins ara bisbe de Menorca, i Francesc Pardo, vicari general de Terrassa, han estat els escollits. De fet, no són cap sorpresa. Tots dos figuraven en les travesses i, en aquest sentit, eren dos bisbes esperats.
Les primeres impressions conviden a un optimisme moderat. Tenint en compte els aires que bufen a l'interior de l'Església, el perfil dels dos nous bisbes no s'adiu en absolut amb el que podríem qualificar de línia dura o ultraconservadora. Encara que Piris hagi estat molt vinculat a Ricard Maria Carles i Pardo a Sáiz Meneses, ambdós són homes dialogants i integradors. Els qui propugnaven un bisbe que entrés a Girona com el cavall d'Atila, per arrasar els capellans dels Fòrum Alisna i fer cau i net a la diòcesi, s'han quedat amb un pam de nas. I, pel que fa al nou bisbe de Lleida, en els darrers anys s'ha desempallegat de l'ombra del seu mentor inicial.
A més del seu tarannà ponderat, detall certament significatiu, el que és més important a l'hora d'analitzar aquests dos nous bisbes de les diòcesis de Girona i de Lleida és, d'una banda, la seva tendència eclesiològica i, al mateix temps, el possible paper que jugaran de cara a la catalanitat. Joan Piris ha estat capaç de reconèixer públicament el que molt pocs bisbes s'atreveixen a formular: "portem anys (segles?) d'una Església clericalitzada i hem d'acceptar que queda molta feina per fer i que sempre saber com fer-ho (...)Tenim molta por al dissens. Cal ser valents per parlar, encara que hi hagi el risc de passar-se en alguna cosa". D'altra banda, el nou bisbe de Lleida en la seva etapa a Menorca ha estat respectuós amb el català i en absolut s'ha alineat amb les posicions "blaveres" tan habituals entre els bisbes valencians.
Per la seva part, Francesc Pardo és membre de la Unió Sacerdotal, una associació de preveres fundada per Manuel Bonet Muixí i Pere Tarrés, entre d'altres, i que sempre s'ha caracteritzat per la seva espiritualitat oberta i entusiasta de l'aggiornamento. D'aquesta associació han sortit sis bisbes, tots plenament identificats amb els postulats del Concili Vaticà II, com Ramon Buixarrais, Pere Tena o Ramon Torrella. D'aquí ve que encara ara els sectors eclesials més reaccionaris sempre han mostrat el seu rebuig frontal als capellans que l'han dirigit o que hi han tingut una forta influència Igualment, Pardo ha estat el director del Centre d'Estudis Pastorals durant tretze anys, també l'ase dels cops dels integristes catòlics. I, tal com ens recordava molt encertadament Jordi Llisterri en el seu bloc (http://laetoanimo.blogspot.com/), un dels pocs periodistes de religió que realment en sap, Pardo va ser el ponent del quart tema del Concili Provincial Tarraconense, a més de membre de la comissió preparatòria. Aquest quart tema no era altre que la coordinació interdiocesana. És a dir, el manteniment del perfil propi i diferenciat de l'Església catalana.
