La nit de les eleccions, a la seu del PSOE de Ferraz, cridava l’atenció l’única pancarta que es podia veure a la televisió. D’entre la munió de banderes socialistes, sobresortia aquesta pancarta amb un lema que no precisa de cap aclariment: “El PSOE ha ganado, los obispos han perdido”. No era una opinió aïllada, sinó que traspuava el sentiment profund d’una part dels ciutadans que van participar en les eleccions legislatives. Sens dubte, el factor religiós va estar present en la recta final de la campanya electoral, sobretot per la inoportuna i maldestra nota que va aprovar la Comissió Permanent “per orientar el vot”.
Precisament, un cop es va escollir el president i el vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola, l’assemblea plenària dels bisbes va continuar amb la renovació dels òrgans col·legiats, el més important dels quals és la Comissió Permanent, formada per 21 membres. En aquestes eleccions teòricament secundàries, la majoria natural ultraconservadora ha imposat el seu rodet i han caigut alguns dels membres més oberts o moderats. Aquest seria el cas, especialment, de l’actual bisbe d’Urgell i secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, Joan Enric Vives. El darrer trienni havia presidit la important Comissió de Seminaris i Universitats. Doncs bé, trencant la tradició que determina la renovació pràcticament automàtica per a un altre mandat, va ser substituït per un altre bisbe català, Josep Ángel Sáiz Meneses. A Rouco i els seus fidels seguidors no els agradava la postura de Vives, que en més d’una ocasió ha mostrat les seves lògiques discrepàncies per alguns documents aprovats amb “manu militari” per la majoria ultra.
L’actual bisbe de Terrassa forma part del sector més conservador de l’episcopal català, juntament amb el bisbe de Vic i el de Tortosa. Tots tres són homes de confiança del cardenal jubilat Ricard Maria Carles. Tots tres, segons informen diversos mitjans de comunicació, podrien haver donat suport a la candidatura del cardenal Antonio María Rouco. Són els peons de Rouco a Catalunya. Si haguessin votat a favor de Blázquez, el signe de les votacions hauria estat totalment diferent.
El nomenament de Sáiz Meneses i de Romà Casanova va aixecar una forta protesta en ambients eclesials, entre altres raons perquè no es van respectar les preceptives consultes establertes pel Dret Canònic. El bisbe de Terrassa, a més, va decidir formar-se fora de Catalunya, al seminari de Toledo, on han anat a parar els capellans amb un perfil més reaccionari. Sáiz Meneses també va prendre una altra decisió molt significativa després de la divisió de l’arxidiòcesi de Barcelona: fundar el seu propi Seminari. D’aquesta manera, “guanya punts” en l’estadística de les vocacions, on qui aconsegueix suscitar-ne més a la seva diòcesi es considera un bisbe amb molt d’èxit.
