El Bisbat de Lleida ha decidit presentar un recurs al Tribunal de la Rota de la Santa Seu perquè sigui reconegut com a propietari de les peces d’art de la Franja de Ponent. La decisió, anunciada feia temps pels responsables de patrimoni i jurídics del Bisbat, és del tot lògica, ja que s’han trobat documents que acrediten que el Bisbat de Lleida havia comprat les obres en litigi en l’època del bisbe Meseguer el segle XIX. Fins ara, el jutge Silverio Nieto nomenat pel nunci Monteiro de Castro i les sentències prèvies sobre aquest cas no han volgut tenir en compte aquest punt essencial, el de la propietat de les peces d’art. Les proves són prou concloents i només es pot qualificar d’escàndol el fet que s’hagi menystingut l’element clau de la propietat. La iniciativa del Bisbat, doncs, és prou coherent i només pot ser qüestionada des de la mala fe o el desconeixement de la realitat.
Però, com era d’esperar, els sectors eclesiàstics i polítics més conservadors de l’Aragó i d’Espanya s’han llençat al coll del bisbe Francesc Xavier Ciuraneta i li han dit de tot. Animats pel bisbe de Barbastre, Alfonso Milián, que ha acusat el Bisbat de Lleida de “marejar la perdiu”, el PAR ha demanat, ras i curt, el cessament de Ciuraneta, el Partit Popular ha sol·licitat la intervenció del Vaticà i d’aquí a pocs dies es reuniran els partits polítics per sospesar la possibilitat de convocar una gran manifestació de protesta contra l’actuació del Bisbat de Lleida que se celebraria a la capital, a Saragossa. Tot plegat, deplorable. En lloc d’analitzar amb equanimitat els títols de propietat de les obres d’art, s’opta per la politització del cas, tot acusant el bisbe de Lleida de “bisbe litigiós”. Aviat veurem com es torna a comparar l’art de la Franja amb els papers de Salamanca. Ara més que mai el bisbe Ciuraneta hauria de rebre el suport que es mereix. Suport que fins ara el seus germans en l’episcopat català no li han mostrat públicament.