Aquest diumenge se celebra la Festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, que comença amb una eucaristia a la Basílica de la Mercè, presidida per l’arquebisbe de Barcelona. Aquest dia, però, també té una especial significació per a l’anterior arquebisbe, el cardenal Ricard Maria Carles, que va presidir aquesta celebració durant catorze anys. Compleix 80 anys, i a partir d’aquest moment ja no pot participar en un conclave per elegir un nou Sant Pare. És a dir, a partir d’aquest moment es ‘jubila’ automàticament de la principal funció exercida pels cardenals en actiu. El detall té la seva importància per diferents motius. És evident que el pes polític d’un cardenal més gran de 80 anys és inferior en tots els sentits. I al mateix temps augmenten les possibilitats que l’actual arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, sigui promogut a cardenal en un futur immediat. És difícil que hi hagi dos cardenals en actiu d’una mateixa diòcesi. En qualsevol cas, Carles deixarà de tenir tant de poder a Roma i no podrà influir tan descaradament per al nomenament de bisbes de la seva corda, el que alguns anomenen “bisbes carlistes”. Són el legat que ens deixa a Catalunya, eclesiàstics que normalment no haurien d’haver estat nomenats bisbes perquè en la majoria de casos ni apareixien entre els candidats que teòricament presenten les persones consultades en un procés secret ple d’irregularitats. Seria el cas de l’actual bisbe de Terrassa, Josep Angel Sáiz Meneses, i de Vic, Romà Casanova. O dels qui també són valencians i han gaudit de la seva amistat personal, com el bisbe de Tortosa, Javier Salinas. Carles se’n va, però els seus “fills espirituals” es queden per continuar la seva obra. Encara que ho intentin dissimular, segueixen els seus passos.
