Més transparent, just i exigent. El nou sistema de finançament de l’Església catòlica espanyola significa clarament un pas endavant per normalitzar l’aportació econòmica de l’Estat a l’Església, en la línia d’assolir l’autofinançament, és a dir que siguin els fidels els qui se’n facin càrrec. Malgrat els estirabots, més propis d’altres èpoques, d’Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya, l’acord és positiu, entre altres raons perquè desapareix una situació anòmala i teòricament provisional en què l’Estat complementava l’aportació des de feia vint anys. A partir d’ara, i això és molt important, desapareix aquesta assegurança a tot risc i si l’Església no “mobilitza” o convenç els seus fidels obtindrà menys diners. Aquest poder d’influència podrà ser molt útil per fer arribar determinats missatges a la cúpula eclesiàstica com passa a altres institucions o organitzacions. Convé recordar-ho perquè un nombre significatiu de cristians a Catalunya ha deixat de posar la creueta a la declaració de la renda com a protesta per la vergonyosa línia dels programes estrella de la COPE. D’altra banda, l’acord assolit permet afirmar que l’estil Blázquez ha sortit clarament reforçat. Tot i els intents de la caverna eclesial madrilenya assenyalant que l’èxit era atribuïble al cardenal Antonio Cañizares, resulta molt sospitós que un altre Antonio, el cardenal Rouco, d’una línia semblant, no va ser capaç de tancar un acord amb el seu amic José María Aznar durant tots els anys que va presidit el Govern espanyol. També és simptomàtic que el nou sistema només s’hagi pogut aprovar quan el totpoderós Don Bernardo ha deixat de governar les finances de l’Església. Tanmateix, ara s’obren altres incògnites o aspectes pendents i que s’han d’afrontar urgentment, com ara el finançament de la resta de confessions religioses i l’establiment d’un nou sistema que elimini progressivament el “dèficit fiscal” a l’interior de l’Església que perjudica sobretot les diòcesis catalanes.
