Els Mossos d’Esquadra, un cop més, són sota l’atenció dels mitjans. D’una banda, es troben actuant com a policia adulta en un país preadolescent. Pràcticament cada intervenció és sotmesa a un microscopi mediàtic que la magnifica, sobretot si en el resultat hi ha persones perjudicades. Així, la notícia d’una intervenció dels antiavalots no és la violència dels manifestants o la seva eficàcia relativa, sinó el seu equipament i actitud. O si un detingut pateix lesions d’alguna mena això és garantia de polèmica i exigència de pronunciament dels responsables polítics de la seguretat. Exigència que a ningú se li passava pel cap quan la policia vestia de verd o marró, quan només els més agosarats es limitaven a anar al jutge amb el cap cot. Per no parlar de l’absència d’impacte mediàtic. Un impacte mediàtic que s’expressa aquest dimarts en la portada de l’Avui, que al.ludeix a “la polèmica dels Mossos”, símptoma inequívoc que ningú ens guanya a bons. Línia seguida en opinions i notícies en alguns mitjans digitals.
 De l’altra, tenim els qui juguen al desprestigi del cos (avui són els Mossos, demà ja veurem quina altra institució catalana...), i que giren la història per fer-la al revés, com l’acudit de l’edició catalana d’El Mundo d’avui en què un Guardia Civil li diu a un altre: “Denuncias, palizas, torturas, ahora el kubotan... ¡Por menos de la mitad a nosotros nos hubieran crucificado!”. Una afirmació, aquesta d’atribuir tortures als mossos, feta com si res i assumint que als Mossos se’ls tolera tot mentre els pobres Guàrdies Civils serien per molt menys víctimes de persecució.
El necessari control democràtic que els mitjans i els creadors d’opinió catalans també han d’exercir no hauria d’estar exempt del sentit de responsabilitat que exerceixen els mitjans de països com Irlanda o Suècia, tantes vegades mirall d’aspiracions catalanes. Més si és té autèntica vocació de servei al país. Si no, es corre el risc de fer la feina del ninotaire d’El Mundo.