Aquests dies tothom fa un repàs dels principals esdeveniments de l'any i fer un balanç global, com si es tractés de posar una nota que marqués el punt de sortida per a l'any vinent. Fer-ho en l'àmbit de la cultura és un exercici necessari (i també arriscat), i que pot comportar uns quants dilemes. Per fer-ho cal que tinguem en compte, com a mínim, tres consideracions que resumim breument. La primera és que molt sovint els resultats són a mig-llarg terme, i cal tenir paciència per poder-los valorar.
Un exemple d'això seria la hiper comentada presència a al Fira de Frankfurt. Va ser ben valorada però no va deixar de ser una aposta per una plantejament de fons. La de millorar la presència de la literatura catalana al món no s'aconsegueix en només uns mesos i donar a conèixer al món la cultura catalana requereix recursos econòmics, continuïtat i fermesa, i tot això vol dir temps.
El segon criteri és que un nombre important de projectes depenen en major o menor mesura, però en depenen, de la voluntat del govern de l'estat espanyol. Així per exemple, una de les reivindicacions què més ressò internacional i mobilització social han generat en els darrers anys ha estat la organitzada per la Comissió per la Dignitat pel retorn dels ‘papers de Salamanca'. Es va aprovar una llei, va haver-hi un primer retorn i la cosa s'ha aturat quan el Ministeri de Cultura ha optat per situar com a condició prèvia per al retorn, quan no ho era, la constitució d'un centre de la memòria històrica a Salamanca. Quina capacitat de maniobra i pressió té el govern català i el Parlament català per desbloquejar la situació? Un altre exemple seria la delicada situació econòmica de bona part dels principals museus catalans, que han hagut d'incorporar el Ministeri de cultura espanyol en els seus patronats per tal de poder assegurar un suport econòmic que, en cap cas, mai serà equiparable al que reben els principals museus de Madrid i d'altres capitals europees.
El tercer element a tenir en compte és que la cultura i llengua catalana és present en set territoris, que es distribueixen en quatre estats europeus. Aquest fet fa molt difícil poder fer un balanç de la llengua i cultura catalana en la seva globalitat i poder fer plantejaments estratègics globals (i el que està passant amb la prohibició de les emissions de TVC al País Valencià n'és una prova evident). És una situació que per un costat la refundació de l'Institut Ramon Llull i per l'altre el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura elaborat per FUNDACC volen en part corregir. Aquest 2007 FUNDACC ha realitzat la primera onada amb 40.000 entrevistes realitzades a bona part dels Països Catalans. Si bé els primers resultats mostren unes pautes de consum cultural que segurament no permeten ser molt optimistes, estem davant d'un instrument que s'anirà ajustant a les necessitats de la indústria cultural i guanyarà en precisió. Això és un pas previ per poder desenvolupar polítiques i estratègies de forma més efectiva.
Són elements que hem de tenir en presents a l'hora de fer les valoracions del que ha estat el 2007 i mantenir la vista en els plantejaments de fons. En el nostre país necessitem que tot sigui més del que és, el Barça ha de ser més que un club, el Liceu i el TNC han de ser més que uns teatres, TVC ha de ser més que una emissora de televisió i així podríem continuar la llista. Això ens obligarà a continuar essent més exigents que ningú durant el 2008 i en els propers anys.
