Quan el PSOE va posar sobre la taula la possibilitat d'arribar a pactes amb el PNB i amb CiU per un vot afirmatiu a la investidura de Rodríguez Zapatero i al vist-i-plau de José Bono com a president del Congrés espanyol, els nacionalistes bascos no van trigar a desplegar una llarga llista de reclams amb un denominador comú, els diners: diners per pagar la Y basca, la xarxa de trens que el govern basc ja va començar a construir amb diners propis davant el desinterès i la inoperància de l'Estat espanyol, el blindatge del sistema de concert econòmic i altres qüestions vinculades al finançament per millorar les prestacions que ofereix el govern basc als seus ciutadans. Certament, diversos sectors han posat de relleu que les reivindicacions del PNB només passen per la butxaca, oblidant qüestions nacionals. Només Ibarretxe i el seu sector sobiranista insisteixen en el referèndum que vol convocar a Euskadi el lehendakari. Però els qui parlen de reivindicacions econòmiques sempre ho acompanyen del terme autogovern, i és cert que més diners és més autogovern, més capacitat per decidir si es millora el sistema educatiu, el sistema sanitari o les infraestructures del país. I a Euskadi, no només el PNB defensa aferrissadament el concert econòmic. Si es posés en perill, algú creu que el PP, el PSE i l'Esquerra Abertzale no sortirien al carrer a manifestar-se? Votin el partit que votin, els ciutadans bascos saben que administrar el seu propi capital públic sense patir un espoli, que als Països Catalans esdevé indecent, per part de l'Estat.

A Catalunya, per contra, la màxima reivindicació és la publicació de les balances fiscals i el compliment dels acords de finançament derivats de l'Estatut que a Madrid va retallar i aprovar el PSOE amb els vots de totes les formacions excepte ERC i el PP. És a dir, que només es reclama que es compleixi la llei, en el cas de l'Estatut, i que s'executi un dret democràtic com és conèixer les finances de l'Estat respecte als territoris que l'integren, com passa a la gran majoria de països que tenen articulacions territorials similars. Però en la negociació de cadires al Congrés, CiU no ha posat especial èmfasi en qüestions econòmiques ni en els reclams d'infraestructures per a Catalunya, o almenys no les ha fet públiques. El que ha transcendit és el joc de cadires a canvi d'una abstenció per a José Bono.

ERC, per la seva banda, ja no sembla comptar per a res, igual que ICV. Però un dels aspirants a presidir el partit republicà en el pròxim congrés, Joan Puigcercós, ha assegurat que abans que el referèndum proposat per Carod-Rovira per al 2014, Catalunya necessita per al 2010 un sistema de concert econòmic. La mateixa idea sosté el corrent Esquerra Independentista d'Uriel Bertran. Sigui com sigui, aquest objectiu és sinó impossible, pràcticament inviable en un país on la majoria la té el PSC, amb 37 diputats a Catalunya però amb el control absolut de les institucions, i una CiU que va donar el vist-i-plau a un Estatut retallat a Madrid.
El setembre del 2005, l'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya marcava línies clarament tendents al concert econòmic, unes línies que ràpidament es van difuminar amb el consentiment de totes les forces menys ERC.
Caldrà esperar a la negociació conjunta amb totes les comunitats per veure què esgarrapa Catalunya en termes econòmics. La cosa no pinta massa bé.