L'Euríbor, l'índex de referència per al càlcul de les quotes hipotecàries, ha assolit un nou rècord alcista i ja s'enfila fins al 5,36%, un llindar que no se superava des de l'agost de l'any 2000. Ras i curt, una hipoteca mitjana s'encarirà uns 72 euros al mes, en un moment en què els preus dels pisos comencen a moderar-se i fins i tot a registrar tímids descensos, per tant, la propietat ara perd valor.
Paral·lelament, la inflació segueix la seva particular carrera alcista a l'Estat espanyol, amb incidència especial als Països Catalans, i les xifres d'atur ja són a tocar del 10%. Els bancs i caixes no tenen diners, i si en tenen, no els volen deixar perquè l'ombra de la morositat cada vegada és més allargada. De manera que l'economia està aturada i cada dia que passa el ciutadà té la sensació que el pitjor està per arribar. Això sí, pot estar content si Zapatero li ha regalat els 200 euros en la nòmina del juny. En qualsevol cas, demà dimecres el president de l'Estat haurà de comparèixer al Congrés per explicar les mesures que pensa aplicar per palliar la crisi econòmica, obligat per tots els partits polítics menys el seu, el PSOE, amb els 25 diputats del PSC inclosos. Feia molt temps que l'oposició en ple no s'unia per forçar el PSOE a maniobrar. Fins ara els socialistes sempre havien tingut aliances garantides. Si es tractava de defensar la nació espanyola, el PP sempre hi era, si calia el vot dels catalans per a qüestions socials, el tenien. Però ara estan sols en la crisi econòmica. Fins i tot el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández-Ordoñez, els ha donat un toc d'atenció. Tot i recordar que l'origen de la crisi és exterior, recomana a Zapatero evitar "'polítiques discrecionals que pugin esgotar el marge de maniobra", en una referència clara al retorn de 400 euros.
I mentre demà ens dóna explicacions a tots els ciutadans per tal de sortir de l'atzucac econòmic, el compte enrere per les balances fiscals va avançant. Demà faltaran 13 dies. I també faltaran 37 dies perquè es compleixi el termini màxim fixat per l'Estatut de Catalunya per disposar d'un model de finançament ajustat a la nova llei suprema del nostre país. Ja ningú no espera grans canvis en el sistema de finançament ni millores substancials. Però el més preocupant és que oficialment, els partits catalans no donen senyals d'unitat en aquesta lluita. Un finançament mal negociat pot hipotecar encara més el futur econòmic del país per molts anys, per això és vital que els nostres representants no juguin només al curt termini.
