Una part del PSC es troba entre l'espasa i la paret amb els companys de Madrid, l'altra ànima, la que no està interessada en l'aplicació estricta de l'Estatut, potser es frega les mans. A ERC, l'actitud del PSC respecte als pressupostos de l'Estat i a les ordres que rep del PSOE els preocupa. Si algun diputat republicà advertia fa dies que Esquerra ho tindria difícil per justificar un govern tripartit amb un PSC en aquestes condicions, posteriorment el president del partit descartava aquesta possibilitat. A ICV, molts encara es posen les mans al cap quan algú els recorda la reunió de Joan Saura amb De la Vega en un hotel de Vilanova i la Geltrú. I a CiU s'ho miren tot amb més distància, apel·lant a la unitat i deixant clar que ells no van trencar la unitat amb el pacte Mas-Zapatero. CiU sap que un mal finançament li donaria molts números per tornar a la Generalitat, però això no és políticament correcte verbalitzar-ho.
En tot cas, i al marge d'aquestes consideracions, Pedro Solbes està demostrant ser molt hàbil. A l'assetjament de la majoria de comunitats autònomes contra Catalunya, s'hi sumen les declaracions d'algun polític fins fa poc installat a Catalunya i ara resident a Madrid, les de Solbes i De la Vega i el consentiment silenciós de Zapatero. Tot plegat està generant tensió en el front unitari pel finançament a casa nostra i aquest és precisament l'objectiu de Madrid, desactivar aquest front i fins i tot diluir-lo fins que la negociació quedi esmicolada.
El primer pas ja està fet. El Govern català ha desautoritzat Joan Saura, que atribuïa la seva reunió d'estiu al Govern en ple. Avui mateix, el conseller d'Economia, Antoni Castells, des de Rac1 ha marcat territori: "El senyor Saura no va fer aquest pacte com a conseller sinó com a president d'un partit. El conseller que s'encarrega d'aquestes qüestions sóc jo, i jo no he pactat res". La reacció s'afegeix a la cadena de respostes que es van produir des de CiU i ERC quan es va conèixer públicament l'acord. La discussió girava entorn si un dels partits del front podia pactar coses al marge dels altres. I més evolucionada és la discussió sobre què passarà si el PSC vota uns mals pressupostos. En definitiva, el debat és sobre la continuïtat del tripartit, o sigui, sobre si el PSOE, per intervenció directa o per haver generat un clima irrespirable, tindrà capacitat per determinar el color polític de l'executiu català.
De moment però, a Catalunya les discussions públiques no van en la línia de quin serà el mínim exigible en matèria de finançament, sinó què passarà si uns voten una cosa o altra. Valdria la pena que el document de mínims que prepara el front català estigués sobre la taula el més ràpid possible, i que aquest es mantingui fins a les últimes conseqüències. Ara per ara, només el PSC confia en la bondat del PSOE, mentre aquest es frega les mans perquè comença a obrir una escletxa en el front comú. I si no, fixeu-vos amb què omplen els diaris i ràdios els polítics, fent crides a la unitat, qüestionant-la per culpa d'uns i altres o negant la possibilitat que Madrid els planti una nova, i enèsima plantofada a la cara.
