Tot i l’existència d’una legislació cada vegada més favorable a la pràctica de les fusions i adquisicions d’empreses dins la Comunitat Europea, tothom sabia quina era la posició del govern espanyol i del govern català respecte les diferents OPA sobre Endesa. Mentre el dos deien que el mercat i la legislació havien de ser el únics actors, i en efecte, únics responsables del desenllaç de la qüestió, ambdós treballaven per afavorir al màxim les empreses del seu país.
El govern Zapatero volia que Endesa seguís sent espanyola. Des del govern català es volia afavorir Gas Natural perquè es convertís en una empresa de referència en el camp energètic mundial. Qui ha guanyat, doncs? Com sempre, Zapatero. Endesa seguirà sent molt espanyola.
Per què ha guanyat? Doncs perquè el govern espanyol ha estat capaç de fer la traveta a Eon, dia sí, dia també, fins i tot saltant-se algunes lleis europees. N’ha estat capaç perquè ha tingut les armes per a fer-ho. Vaja, ha tingut moltes més armes que el govern català. Després d’això és fàcil preguntar-se: en cas de ser directiu d’una multinacional catalana, amb qui sortiria més a compte portar-se bé, amb el govern català o amb l’espanyol? Aquest és el drama. Al grup d’altíssims directius catalans no els interessa gens enemistar-se amb el president del govern espanyol i és evident que tot defensant els drets de Catalunya podrien fer-lo enfadar. És veritat que alguns eren a l’acte de l’IESE, però també és cert que d’això se’n diu mullar-se poc si només es tracta d’un cop i tan sols per demanar una millor gestió de l’aeroport del Prat.
Això demostra que quan més poder tinguin les nostres institucions, més empresaris s’acostaran als nostres governants, i quan per fi a l’elit de la classe empresarial catalana li interessi defensar els arguments dels nostres partits, més fàcil serà arribar allà on volem. És per això, entre altres coses, que no ens permeten adquirir segons quines competències que d’entrada no suposen un clar pas endavant per la sobirania de Catalunya, però sí un eina de poder que permet crear grans complicitats amb sectors de la població que un país que vol ser lliure necessita al seu costat.
