Aquest dissabte es compleixen dos anys de l’entrada en vigor del nou Estatut de Catalunya, una llei orgànica supeditada a les lleis estatals i la carta magna que referma l’estat de les autonomies. Des del 9 d’agost del 2006 no s’ha avançat ni un mil•límetre en la consecució d’un nou model de finançament just per a Catalunya, que camini a pas ferm cap a la reducció de l’escandalós dèficit fiscal que ofega el nostre creixement econòmic. De fet, el país ha aconseguit el trist mèrit de ser el territori amb el PIB que menys creixerà el 2008.
El 9 d’agost no s’hauran concretat els principis d’acord per un nou finançament, com establia l’Estatut, per tant, serà el primer incompliment datat de l’executiu de Zapatero. Però per a l’Estat no hi ha incompliment, senzillament, Catalunya no ha acatat la proposta presentada per Pedro Solbes abans del 9 d’agost. De fet, tant és, perquè la simbologia d’aquesta data va molt més enllà d’uns quants punts d’acord inconcrets sobre un finançament que en qualsevol cas estarà sotmès a les directrius de la Lofca –la llei de finançament de les comunitats autònomes-. L’ incompliment d’aquest precepte estatutari és una prova més que la bilateralitat amb l’Estat és una quimera, una falsa il•lusió que alguns polítics, en concret els qui van donar el vist i plau a l’acord Mas-Zapatero sobre l’Estatut, han intentat mantenir tot i les proves evidents que l’executiu del PSOE només està per l’estat de les autonomies solidàries.
No hi ha lloc per a la bilateralitat en aquesta Espanya socialista i progre. Amb l’Estatut es va perdre el poder de negociació que hagués significat que la Generalitat recaptés els impostos i després acordés de manera bilateral la contribució a la solidaritat. Els mecanismes de solidaritat els fixarà l’Estat, l’Estatut ho deixa clar, per molt que ara vulguem creure que queda alguna esperança de negociar només amb l’Estat. Només cal remetre’s als articles 201.1, que estableix que les relacions financeres entre Estat i Generalitat es regularan per la Lofca, o el 206.3, que diu que els mecanismes d’anivellament i solidaritat els fixa l’Estat.
El ministre d’Economia, Pedro Solbes, ha tingut el mèrit d’aconseguir l’aparent unió dels partits catalans en la reivindicació d’un model de finançament just. Però ja n’hem viscut, d’unions temporals, que després han acabat amb trencadissa de plats per interessos partidistes. Fóra bo que, per una vegada, els partits catalans recuperin l’esperit unitari que històricament havia servit per fer avançar el país, i si tot plegat es torça massa, facin servir la seva força, 40 diputats del PSC, CiU, ERC i ICV, per vetar els pressupostos de Zapatero.
