El PP de Rajoy anuncia que anirà a mort en campanya contra l'executiu de Zapatero com a responsable màxim d'una hipotètica crisi econòmica que ha de viure l'Estat espanyol a partir d'aquest 2008 que acabem d'encetar. Els arguments són pobres si el que es pretén és vincular-los estrictament a l'endemà del 14-M del 2004. Més atur, sobretot en el sector de la construcció, i una inflació del 4,3%, la pitjor dels darrers dotze anys, és el balanç que es fa del darrer any ZP. Les xifres són dolentes, és clar. Però no són el resultat exclusiu d'una política de sigles de partit, sinó d'un model econòmic basat en la quantitat i no en la qualitat que es remunta a la Transició.
Sempre obsessionats amb les xifres i els percentatges, tots els governs espanyols han cregut que el ciutadà vota tenint present una xifra d'atur o el preu del pa, i això els ha conduit a perpetuar un model econòmic que no encaixa en la realitat europea i que, segons molts experts, perjudica especialment l'economia catalana perquè talla les ales a les pimes i debilita la imatge exterior de conjunt de l'economia a ulls dels mercats. Els polítics espanyols han girat l'esquena a la tendència d'Europa, que ha apostat per un creixement més lent però de qualitat, i que ara dóna els seus fruits especialment en casos com Alemanya i França, que en els darrers anys havien tingut uns nivells d'endeutament públic superiors als tolerables per la UE.
De fet, fa molts anys que les polítiques econòmiques del PSOE i el PP no són tan oposades com volen fer creure. Ho hem vist aquests darrers mesos quan tots dos candidats, Zapatero i Rajoy, rivalitzaven per aconseguir vots amb la promesa d'una rebaixa d'impostos, una mesura que apareix en tots els manuals de la dreta europea i que progressivament ha anat adoptant també l'anomenada esquerra progressista. Però també queda clar amb el fet que tots dos aposten pel model econòmic del campió nacional, que consisteix a defensar a ultrança amb els recursos que calgui una gran empresa bandera, deixant les engrunes per al teixit empresarial majoritari, les petites i mitjanes empreses.
En aquest context arribaran les eleccions espanyoles del proper 9 de març. El PP, com dèiem, atacarà per l'economia, mentre que el PSOE intentarà fer notar l'involucionisme social que practiquen els populars i els seus apèndixs, és a dir, l'Església espanyola i les associacions conservadores en defensa de la família i contra la igualtat de drets de tots els ciutadans. Però el PP hauria de preguntar-se per què una de les poques persones altament formades en aquest partit, qui fou ministre d'Economia i director gerent del Fons Monetari Internacional, Rodrigo Rato, no salta al coll de ZP en matèria econòmica. Ni els seus enemics polítics més fervents gosen criticar obertament les seves reflexions i anàlisis sobre la marxa de l'economia. Perquè parla amb coneixement de causa i amb prou distància d'unes sigles com per salvaguardar el seu prestigi internacional com a analista econòmic. Però Rajoy ni se n'adona i es limita a complir amb la doctrina.
Mentrestant, el PSOE sobrealimenta la societat amb altes dosis d'optimisme i amb l'alegria que caracteritza el seu líder davant de qualsevol problema. El TGV arribarà a Barcelona abans de les eleccions, el 2008 es reduirà l'atur i es contindrà la inflació, el salari mínim interprofessional arribarà als 600 euros... Tot fantàstic. L'endemà de les eleccions, però, ja veurem com es pot girar la truita. Si guanya el PP, l'economia tornarà a anar bé de cop? I d'altra banda, el progrés social pel que fa a la igualtat de drets es destruirà? Ni una cosa ni l'altra, perquè el ciutadà, afortunadament, pot estar emprenyat però no és ruc.
