És desesperant veure com cada dia apareixen un seguit d’empreses –aquest dimarts mateix la multinacional francesa Schneider- que manifesten la voluntat d’establir-se a Catalunya o bé d’ampliar els seus centres de producció o distribució, a condició que es faci un esforç per modernitzar, construir o gestionar millor les infrastructures catalanes.
És a dir, ens diuen que Catalunya resulta molt atractiva pel fet de tenir sortida al mar, pel nivell de salaris, per l'empenta de la seva gent, per la situació geogràfica, per la seva tradició de centre industrial i de negocis… Però al mateix temps manifesten que tenim un aeroport de segona, un port obsolet, uns línies de trens prehistòriques, unes carreteres carregades de peatges… És a dir, afirmen que si es fes un major esforç d'inversió en infrastructures seríem un país ideal per a ser centre productiu o de distribució del sud d’Europa, però que la manca d’aquestes inversions fa que altres ciutats com Milà o Madrid resultin més interessants.
Recordem que tant l’aeroport de Milà com el de Madrid disposen de moltes línies intercontinentals. Són casos diferents, ja que Milà necessitava i necessita, per la seva condició de centre industrial, un aeroport que permeti que les mercaderies es distribueixin amb eficiència arreu del món, mentre que Madrid es convertí en hub intercontinental per raons purament polítiques, que després han afavorit al creixement industrial de la capital de l’Estat.
Per altra banda, el fet que AENA no apostés pel Prat i que les inversions en infrastructures hagin estat tan minses ha comportat un descens de la nostra competitivitat en favor d’altres ciutats europees. Doncs bé, seguirem expectants de la capacitat de persuasió del govern català i de la “voluntat” del govern espanyol per poder capgirar aquesta situació. Però vaja, és força descoratjador veure com bona part dels nostres diners segueixen administrats des de Madrid i no precisament en funció dels nostres interessos. I davant de la retòrica espanyola habitual sentim la veu dels empresaris estrangers que, dia sí dia també, mostren la seva sorpresa pel fet que s’estigui desaprofitant la capacitat de Catalunya per a ser, de veritat, motor del sud d’Europa.
