El destí de l'Estatut de Catalunya depèn de la correlació entre dos sectors –el PP i el PSOE- enfrontats del Tribunal Constitucional. De la decisió d’un grapat de magistrats que en el seu moment van ser triats per aquests dos partits en depèn doncs, el futur del nostre país. I pel que hem pogut comprovar en les darreres setmanes, el parer de tots dos sectors respecte a qüestions cabdals com el finançament és si fa no fa el mateix. Però la diferència amb uns mesos enrere, concretament a les portes del 9 de març, és que el PSOE duia una careta amb un somriure amable per a Catalunya, el “si tu no hi vas, ells tornen”, però ara que no han tornat, s’ha tret la màscara i ja pot expressar-se lliurement. Té a Catalunya 25 diputats que corresponen als catalans que van tornar a confiar en Zapatero, una bossa de vots que s’ha mostrat incondicional. Sense la màscara, el PSOE ja pot dir que aquest Estatut que van aprovar els catalans el 9 d’agost de 2006, que contenia unes línies per a modular un sistema de finançament que perjudica greument el creixement de Catalunya, Madrid se’l pot passar impunement pel folre. De què va servir que els catalans votessin en referèndum el text estatutari, si posteriorment els espanyols, amb el consentiment de les forces catalanes excepte ERC, el van retallar al seu gust? I per què ara el TC pot esmicolar-lo i els dos partits estatals es freguen les mans només d’imaginar-se la sentència? Potser perquè quan es tracta de competir en espanyolisme i en això que en diuen la “patria común” les sigles no tenen cap mena d’importància. I PP i PSOE saben que una Catalunya econòmicament potent creixeria exponencialment, mentre que les comunitats més subvencionades anirien, també exponencialment, perdent velocitat. Es tracta doncs de preservar aquest sistema de solidaritat tan particular, que es basa en frenar el desenvolupament d’uns pocs, entre els quals els territoris dels Països Catalans, per tenir contents uns altres, que generalment viuen molt bé gràcies a l’espoli fiscal que practica l’estat mani qui mani a la Moncloa.

Patriotismes “PPPSOEROS” a banda, l’argument de la crisi econòmica és fantàstic per a Madrid. Arriba en un moment celestial per a l’executiu de Zapatero, que fins fa pocs dies mantenia el seu compromís d’arribar a un acord en matèria de finançament per a Catalunya. Però és clar, la crisi és la crisi. I si hi ha crisi, com volen, catalans insolidaris, posar-se a demanar més diners per a la seva comunitat mentre els altres passen penúries? Creix la inflació, augmenta l’atur, la construcció s’enfonsa, etc. Vaja, que no és moment de remenar la cua per Madrid. Per això l’equip de Zapatero s’estima més endarrerir la negociació fins com a mínim el 2010, quan se suposa que l’economia espanyola s’haurà recuperat totalment, i quan se suposa també que el TC haurà declarat inconstitucional la disposició addicional tercera de l’Estatut, que fixa que Catalunya ha de rebre en inversions en infraestructures l’equivalent a la seva aportació al PIB espanyol. I és clar, quan es parli de diners, res de bilateralitat, a la taula s’hi han d’asseure tots els territoris, amb tots els seus barons. El cafè es tornarà a repartir entre tots els convidats, però el cambrer ja sap a quins convidats els ha de posar un cafè americà i a quins un cafè curt.

Ara bé, no tots els ímputs són negatius. El president de la Generalitat, José Montilla, ha plantat cara als seus companys de Madrid. El conseller Antoni Castells també ha advertit que cal complir l’Estatut. Seria interessant que el PSC es plantés de veritat si a Madrid incompleixen una llei orgànica votada pels catalans. Perquè democràcia és això, oi?

Però lamentablement, la democràcia espanyola és més immadura del que pensàvem. El jove terrassenc Francesc Argemí, Franki, és a la presó complint 2 anys i set mesos per ultratge a la bandera espanyola i desordre públic, per uns fets que van succeir fa sis anys. L’Ajuntament de Terrassa ha fet mans i mànigues perquè el condemnessin, i ha tingut la sort que el sistema judicial aplica un codi penal amb trets heretats del franquisme. Sigui dit de passada, aquest consistori ha donat prova de mala fe i ha demostrat als seus ciutadans quines són les seves màximes preocupacions: arruïnar la vida d’un dels seus ciutadans. Això sí, la Rambla d’Ègara segur que farà patxoca quan acabin les obres.