Ja sabem que aproximadament el 10,5% del PIB català se'n va per l'aigüera cap a Madrid en concepte d'espoli fiscal, una aigüera que cada any, mani qui mani a la capital espanyola, xucla més quantitat. Però viure a Catalunya també suposa pagar preus més elevats per qualsevol servei o per qualsevol producte al supermercat. L'IPC català sempre és més elevat que la mitjana espanyola, és a dir, que els preus creixen més. Catalunya tanca el 2007 amb una taxa interanual del 4,3%, mentre que la mitjana estatal és del 4,2%. Les xifres però, no acaben de mostrar la distància real entre els dos IPC, que tradicionalment ha estat d'entre 3 i 4 dècimes més en el cas català.
La realitat per als treballadors és una pèrdua de poder adquisitiu considerable, i en el 20% dels casos, el treballador no té en el seu contracte una clàusula de revisió salarial. Aquests contractes contemplaven per al 2007 un increment dels preus del 3,05%, és a dir, que els treballadors no veuran compensat aquest 1,25% de més que no estava previst. Segons els càlculs de la UGT de Catalunya, 344.791 treballadors i treballadores perdran una mitjana de 295 euros del seu sou anual.
En el fons de la qüestió hi ha una reivindicació que a Catalunya només ha abanderat amb força la Intersindical-CSC, que és un marc de relacions laborals propi per a l'àmbit dels Països Catalans, que lògicament contingui com a referència l'IPC propi i permeti establir convenis en aquest àmbit, sense quedar circumscrits a la legislació espanyola en aquest terreny. La majoria de convenis encara referencien els increments en base a l'IPC estatal. I tant se val que moltes d'aquestes empreses es considerin del país i que fins i tot facin gala del seu patriotisme. A l'hora de fer els comptes, si poden estalviar-se diners aplicant la llei espanyola, no reivindicaran pas un marc de relacions laborals propi per a Catalunya.
A l'espoli fiscal, el dèficit crònic d'infraestructures i altres qüestions que darrerament han crispat el “català emprenyat” cal sumar-hi el percentatge de l'IPC. Però si fem cas de l'actual president espanyol, aquí no passa res, tot està en ordre i l'economia espanyola té unes bases molt sòlides. El bon espanyol ha d'estar content, perquè ha superat Itàlia en renda per càpita. Sempre hi ha algun nen a la classe que estudia menys que tu i que no fa els deures gairebé mai, però el mestre sap que n'hi ha trenta més que els fan i aproven l'examen amb bona nota.
