Ara fa quinze anys, un diumenge 25 d'abril, el Parc de la Ciutadella de Barcelona s'omplia de gom a gom per una festa reivindicativa del sistema de concert econòmic per a Catalunya. Hi havia personalitats del món de la cultura, la música, l'espectacle, l'activisme social, gent anònima i també representants de l'aleshores ERC de Pilar Rahola, la qual va fer un discurs molt potent reclamant la fi de l'extorsió econòmica que practicava l'Estat a Catalunya.
Al 2008, Catalunya no només no ha avançat en la seva sobirania econòmica, sinó que potser fins i tot s'ha tancat una nova porta donant suport als paràmetres en matèria de finançament de l'Estatut aprovat a Catalunya i convenientment retallat pel PSOE a Madrid, amb la benedicció de CiU, PSC i ICV. Avui, només alguns dirigents d'ERC aposten obertament pel concert econòmic com a primer pas per donar oxigen al país, tant pel que fa a infraestructures i serveis com a la capacitat d'autogovern. La resta de formacions, amb algun matís per part de CiU, han optat, com a màxim, per defensar una quota solidària, és a dir, un sistema de finançament de base federal.
A les portes d'una nova negociació a Madrid per al desplegament del finançament establert a l'Estatut aprovat per les Corts espanyoles, no està de més repassar què deia l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005.
Aquell text atorgava a la Generalitat "la capacitat normativa i la responsabilitat fiscal sobre tots i cadascun dels impostos estatals suportats a Catalunya i la participació en els seus rendiments, sens perjudici de les competències que corresponen a les Corts i a les institucions europees". Quedava clar que aquests impostos tenien la consideració de tributs cedits totalment o parcialment i que la precisió sobre la capacitat normativa i la responsabilitat fiscal establia una reserva de tota la potestat normativa i tota la responsabilitat fiscal a la Generalitat que "no s'ajusta a la Constitució". L'Estatut del 30 de setembre establia també que "una part del rendiment dels impostos cedits a Catalunya s'atribueix a l'Estat pels serveis i competències que presta", i precisava que "en la comissió mixta de relacions fiscals i financeres Estat-Generalitat s'ha d'establir el percentatge de participació que correspongui a l'Estat en els diferents impostos cedits parcialment, sense que sigui en cap cas superior al 50%".
Hi havia però, una submissió a la LOFCA, la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes. De fet, en el text s'afirmava que "la determinació en la participació en els impostos cedits afecta el conjunt del sistema de finançament i haurà de ser fixada d'acord amb els criteris generals establerts a la LOFCA". Sigui com sigui, aquest model que apuntava l'Estatut anava totalment encaminat a assolir els resultats econòmics que podia oferir el sistema de concert basc en un període màxim de 15 anys.
Gràcies a una esmena de CiU, el text que van votar tots els diputats del Parlament excepte els del PP, també sentenciava que es fixava un model anomenat Acord Econòmic amb la creació d'una hisenda autònoma, amb un únic mecanisme de relació bilateral i amb l'aprovació d'una llei pactada que prefigura un règim de concert econòmic i inclou una quota de contribució a l'Estat. "L'Acord Econòmic no fa referència a les potestats normatives estatals, prefigura un règim de concert no previst a la Constitució, determina l'aportació de la Generalitat a l'Estat de forma exclusiva al marge de la recaptació dels tributs generals i crea una agència tributària sense cap mecanisme de coordinació amb l'Estat", concloïa el text.
Aquell Estatut va ser fulminat a Madrid, però valdria la pena que es comencés a recuperar l'esperit del 30 de setembre. I ara que fa 15 anys d'una mobilització de la societat civil en favor del concert, pot ser una bona ocasió.
