Un equip de tres persones pot tenir calculades les balances fiscals en menys de trenta dies de treball en un despatx. Així ho assegura Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia de la UPF i expert en la matèria. Ho sap prou bé perquè va ser un dels experts que van determinar els dos mètodes de càlcul de les balances en compliment d’un acord del Congrés espanyol. La darrera excusa que va donar Zapatero cap al mes d’octubre del 2007 per no publicar-les va ser que en realitat, encara no hi havia un acord sobre la metodologia, però va ser desmentit ràpidament.
Després va arribar la promesa del vicepresident econòmic, Pedro Solbes, de publicar-les “tan aviat com sigui possible”. I finalment, va ser munició de campanya electoral. Per a CiU i ERC és encara una condició indispensable per començar a parlar d’un vot afirmatiu en el debat d’investidura de Rodríguez Zapatero, tot i que no és condició suficient. Per a Solbes, que ja sap segur que es mantindrà en el càrrec i que, a més, veurà reforçada la seva posició després de l’anunci de Zapatero de potenciar l’eix de les polítiques econòmiques, és un problema més que de ben segur intentarà dilatar en el temps. Més encara quan sap que el PSOE no necessita ni ERC ni CiU per governar. I al govern d’Euskadi, que en la darrera negociació dels pressupostos va ser capaç d’aconseguir una bona partida negociant cara a cara amb Zapatero, no li preocupa el més mínim conèixer les xifres de les balances fiscals.
Diverses fonts asseguren que l’estratègia del PSOE serà arraconar la discussió sobre la publicació de les xifres fins que s’hagi produït la negociació entre Catalunya i l’Estat sobre el nou finançament, que després ha de passar pel Consell de Política Fiscal i Financera, on hi estan representades totes les autonomies. De fet, diversos càrrecs de l’executiu espanyol ja van deixar clar abans de les eleccions que en cap cas una hipotètica publicació de les balances fiscals influiria en la negociació del finançament. És evident que l’executiu de Zapatero té por dels resultats que en puguin sortir, i sobretot de la reacció que poden tenir altres comunitats, tant governades pel PSOE com pel PP, si el Govern espanyol decidís compensar Catalunya per l’espoli que s’agreuja any rere any. Com reaccionarien les autonomies que més es beneficien de l’obligada solidaritat de Catalunya si es decidís reduir l’aportació catalana? Malament, sense cap mena de dubte.
En tot cas, també caldrà veure quin paper juga el PSC en la negociació del finançament, i fins a quin punt pressionarà perquè el seu partit amic publiqui les balances. Una Espanya federal, com la que apareix en l’ideari dels socialistes catalans, també passa pels comptes clars amb els territoris federats. I a Alemanya, per exemple, la contribució dels territoris a l’Estat està limitada per llei al 4% del seu PIB.
