“És la campanya més immoral, lamentable i vergonyant que hem viscut des de les primeres eleccions democràtiques”. Així respon el catedràtic d’Economia Fabià Estapé quan se li pregunta pel munt de promeses electorals dels dos candidats amb possibilitats d’allotjar-se a la Moncloa relacionades amb l’economia domèstica dels ciutadans. Des de 400 euros de descompte en la declaració de la renda a cadascun dels 13 milions de contribuents que hi ha a l’Estat espanyol fins a tota mena de regals fiscals passant per unes pensions mínimes de 850 euros. A les portes d’unes eleccions tot s’hi val, encara que les promeses no es puguin, o ni tan sols es vulguin complir. De fet, tant Zapatero com Rajoy s’enganxen al superàvit de l’Estat del 2007, tot just 26.000 milions d’euros, per justificar d’on sortiran els diners. Però no expliquen al pensionista que amb prou feines arriba a final de mes o al treballador que encara no es pot considerar mileurista que, evidentment, qualsevol regal d’aquesta mena es paga per una altra banda. Potser serà cert que els ciutadans amb uns ingressos de fins a 15.000 euros no hauran de pagar impostos com l’IRPF, però els tècnics que han pensat la promesa ja han fet números. Si el ciutadà no paga aquest impost tindrà més renda disponible, i probablement consumirà més. Aleshores, a la botiga li cobraran l’IVA, un impost indirecte, i l’empresa que li ha venut un televisor tindrà més guanys i haurà de pagar a l’Estat un impost de societats més elevat. En el cas que el ciutadà vulgui estalviar, també haurà de passar comptes sobre el rendiment que li han donat al banc aquests diners. Això vol dir que l’Estat recaptarà per una altra via els diners que en un primer moment ha perdonat al ciutadà.

 La majoria d’experts coincideixen a dir que si bé seria viable complir la majoria de promeses, sempre tenint en compte que retornaran a la caixa de l’Estat en forma d’altres impostos, és molt qüestionable que un govern utilitzi el superàvit per a interessos partidistes i no per resoldre problemes estructurals pel que fa a l’Estat del Benestar. En aquest sentit es pronuncia Joan Carles Bailach, professor de la UB: “Plantejar ara la devolució de 400 euros per a alguns contribuents, quan tenim grans despeses que s’han d’afrontar, quan la indústria productiva se’n va, quan els investigadors marxen a l’estranger perquè aquí no se’ls ofereixen condicions dignes, quan tenim una gran assignatura pendent en R+D, quan la universitat ha de menester inversions, no em sembla correcte des del punt de vista de la hisenda pública”.

Al marge de motius estrictament electoralistes, tant el PP com el PSOE saben que la marxa de l’economia espanyola no és ni de bon tros la més desitjable. Volen reactivar l’economia per mantenir els creixements anuals per sobre del 3%, tot i que això suposi créixer en quantitat però no en qualitat, i tots dos partits consideren que la millor manera d’aconseguir-ho és incentivar el consum. Si el ciutadà té més diners a la butxaca els podrà gastar, augmentarà el consum intern de l’Estat espanyol, es pagarà més IVA, més impost de societats, etc. I la caixa del superàvit es mantindrà en un nivell proper al 3% del PIB. Així doncs, queda clar que ningú no dóna duros a quatre pessetes, i menys encara a les portes d’unes eleccions.