Ara fa just una setmana, el 15 de juliol, l'executiu espanyol publicava les primeres balances fiscals oficials en trenta anys de democràcia. Un acte de "transparència", però sense cap validesa política, com confirmava el número dos de Pedro Solbes en la presentació a la premsa dels resultats. També quedava clar que s'havien d'acabar les "demagògies", és a dir, que tots aquells que han emprenyat amb l'espoli fiscal, ja podien callar. L'Estat reconeixia el dèficit fiscal de Catalunya, sí. I què? Doncs res, tots contents i enganyats. I el PSC encara més content, perquè el cap de setmana passat va poder rebre a Barcelona en el seu congrés el president espanyol amb una de les promeses complertes, la del 15 de juliol. Però el calendari ofega, i el 9 d'agost és a tocar. La data límit perquè, segons l'Estatut, l'Estat hagi tancat un nou model de finançament amb Catalunya. Per anar fent boca, el mateix Pedro Solbes es va encarregar de convocar la premsa per dir-los que, fet i fet, el model ja està pensat i beneït.
En aquest context arribava a Barcelona Zapatero, que es va endur un petit disgust en saber que, per al president de Catalunya, és més important Catalunya que no pas ell. "Si hem de triar entre Catalunya i tu, triem Catalunya", li va etzibar Montilla. Evidentment, el president de l'executiu espanyol venia amb els apunts de casa, i amb el 9 d'agost al cap. Sabia que els socialistes catalans estan ara incòmodes, perquè tot i tenir les balances, a Madrid se'n foten de la seva utilitat. I no és pas que el PSC hagi defensat aferrissadament la seva publicació, més aviat al contrari. Però li ha tocat fer-ho per circumstàncies polítiques evidents. El seu principal soci de govern, ERC, fa molts anys que lluita a Madrid per aquest acte de democràcia tan bàsic, saber quan paguem i quan rebem pel fet de pertànyer a Espanya.
Doncs bé, Zapatero no va decebre i va fer una nova promesa prou ambigua com perquè no es concreti en res. Va garantir que el model de finançament que es negociarà serà millor per a Catalunya i per a tot Espanya, motiu pel qual no ha de ser motiu de confrontació perquè "no és necessari que ningú hi perdi, podem fer que tots hi guanyin". Zapatero també va aprofitar per renyar els qui veuen el debat sobre el finançament com una "competició", perquè "no tenen una visió comuna i per tant tendeixen a la rivalitat i a la divisió".
Zapatero no és un expert economista com Solbes, per això en cap moment va fer referència a conceptes econòmics ni va fer cap mena de promesa concreta, sinó que es va limitar a dir que els catalans hi guanyarien i que en definitiva, tot plegat respondria al "projecte de desenvolupament i aprofundiment de l'Espanya plural, que tant bon resultat ha donat al país". El resultat de l'Espanya plural en el cas dels Països Catalans, des del punt de vista estrictament econòmic, ha estat nefast. Un dèficit fiscal creixent i una pèrdua d'oportunitats de creixement.
Això sí, la visita de Zapatero a Barcelona va semblar més un míting contra el lehendakari Ibarretxe davant de militants del PSE que no pas un discurs dirigit als soferts socialistes catalans. Obsessionat amb la proposta de consulta popular d'Ibarretxe, va centrar bona part del seu discurs en aquesta qüestió. Un tema que passa fàcilment i no genera cap discrepància. Però la resta de catalans no afiliats al PSC potser esperaven alguna cosa més que una vaga promesa sobre finançament i crítiques a Ibarretxe.
