El cap de setmana els catalans hem estat molt contents, diu en Zapatero. Ens hem alegrat molt, que per fi, Valladolid i Màlaga tinguin TGV a Madrid. A més a més, tant la ministra de Foment com el president espanyol ens han promès que “aviat, ben aviat”, nosaltres també podrem arribar a la capital espanyola en tren a una velocitat prou acceptable. Aviat, aviat. Però a hores d’ara, esperar una mica més no hauria de ser un drama, si tenim en compte que el projecte inicial del PP preveia tallar la cinta a Barcelona el 2004. La no arribada del TGV el 2007 probablement no treu la son als catalans, que potser preferiríem tenir un tren de gran velocitat que ens connectés amb Europa, i un Euromed que ara uneix el País Valencià amb Catalunya més ràpid i més modern.
Les necessitats dels Països Catalans, que encapçalen la classificació de territoris amb un dèficit fiscal més elevat, no passen exclusivament per un tren, desgraciadament. El forat pressupostari de la nostra sanitat i una educació pública que no té prou recursos per excel•lir condicionen el dia a dia dels ciutadans. Però aquests àmbits no formen part dels debats preelectorals, potser perquè tothom interpreta que és un mal crònic. I ho és perquè el model espanyol de finançament de les comunitats autònomes així ho ha volgut, i amb un Estatut pendent de desenvolupar que no estableix modificacions significatives en aquest model de finançament, la situació de dèficit estructural es perpetuarà en el temps. El setembre del 2007 s’havien de pactar a Madrid uns nous eixos per al finançament de Catalunya, tot i que sense canviar-ne les bases perquè altres territoris que tradicionalment han xuclat grans quantitats de solidaritat econòmica de Catalunya no mosseguessin Rodríguez Zapatero.
Però el setembre ja ha passat, i no hi ha hagut cap moviment. Des de Catalunya, fins i tot el president Montilla, membre de l’executiva del PSOE, creu que a Catalunya hi falten molts diners i que potser és hora de revisar la relació financera amb l’Estat. Revisar-la amb moderació, però ja és un pas important que un membre del PSOE reconegui un tracte poc delicat en matèria financera per al nostre país. Des de Madrid, Pedro Solbes es fa un tip de riure: ni revisió del finançament de Catalunya ni publicació de les balances fiscals, ni TGV, ni avanços en la descentralització de la gestió de l’aeroport d’El Prat, ni reunions bilaterals per fixar transferències de competències que marca l’Estatut.
El 2008 serà un any electoral. Els mesos de gener i febrer seran especialment perillosos per a Catalunya, que rebrà una pluja de promeses, com en la campanya espanyola anterior. Tant el PSOE com el PP picaran l’ullet, en públic o en privat, a CiU, i ERC, si fa bondat, potser torna a ser seduïda pels socialistes espanyols. Valdria la pena que les dues formacions amb etiqueta nacionalista fessin memòria de tot el que es va prometre i no s’ha acomplert, de les preses de pèl a Madrid i de les constants burles cap als ciutadans de Catalunya. CiU i ERC han tingut 18 diputats a les Corts aquesta legislatura. Algú recorda grans aliances per temes d’interès nacional?
