Irlanda, Suècia, el Regne Unit i Alemanya encapçalen la llista de països de la UE amb un PIB per habitant més elevat. Pel que fa a l'Estat espanyol, en els darrers anys ha mantingut una taxa de creixement per sobre de la mitjana europea, però amb prou feines el 2007 va aconseguir superar els italians, i es manté en les posicions finals d'aquesta llista. Amb una inflació pels núvols, una taxa d'atur considerable i uns salaris mitjans que fan plorar si els comparem amb els països europeus -el salari mínim interprofessional és de 600 euros, mentre que per exemple a França és de 1.272-, el candidat del PSOE va prometre tot just fa un mes "atrapar França en riquesa per habitant" abans del 2012, en cas que renovi el càrrec de president espanyol. Tot plegat en una campanya electoral marcada per una conjuntura econòmica complexa i per les promeses que juguen amb la por dels ciutadans a no poder fer front a les seves despeses.
Però la confiança dels electors sobre la marxa de l'economia està sota mínims des de la recessió econòmica que es va viure entre el 1992 i el 1993. El boom immobiliari va empènyer el creixement durant una dècada i va permetre registrar taxes de creixement envejables. Però el negoci del totxo toca fons, de fet, des del 2003 que pocs se'n refien, d'aquest sector. Els preus reals dels habitatges s'han doblat des del 1998, però ara van a la baixa. Mentrestant, la inflació es manté en nivells elevats i l'atur, tot i la legislació encaminada a una flexibilització del mercat de treball, apunta cap amunt.
En aquest context, els polítics que són al govern segueixen defensant el model de creixement econòmic espanyol, basat en la quantitat més que no pas en la qualitat, i carreguen la culpa de tots els mals a la conjuntura mundial. L'economia espanyola s'ha basat en diversos motors. Un d'ells, l'aportació de les ajudes europees, en què l'Estat ha estat un dels grans beneficiaris de la UE respecte als fons estructurals, els fons de cohesió i els fons agrícoles. Però Brusselles comença a tancar l'aixeta, i l'Estat espanyol només rebrà en ajudes entre 2007 i 2013 l'equivalent al 0,4% del seu PIB. També ha comptat amb un sector de l'automòbil molt potent, que li ha permès competir amb les empreses franceses, que tenen uns costos laborals un 30% superiors. Ara però, els francesos es deslocalitzen a l'Europa de l'Est i el Marroc i es presenten al mercat amb preus tant o més competitius que els espanyols.
D'altra banda, el turisme de sol i platja comença a trobar-se en un carreró sense sortida. O s'aposta per una oferta de qualitat basada també en aspectes culturals o el turista europeu traurà del mapa la destinació. Catalunya ja ho ha vist, i el Govern català desenvolupa una política turística basada en l'eix cultural i de naturalesa, tot i que no abandona l'oferta de sol i platja. De moment, els resultats són positius. I el darrer motor que ja hem comentat, la construcció. El sector que va permetre la recuperació econòmica després del 1992 ara és aigua passada. Els tipus d'interès es disparen, el poder adquisitiu es redueix i senzillament hi ha un excés d'uns 700.000 habitatges construïts que ningú no compra.
En aquest context, no sembla haver-hi indicadors objectius que permetin pensar en la possibilitat de superar l'Estat veí en riquesa per habitant en quatre anys. Però en campanya tot ha de semblar possible i creïble...
