Malgrat que el PP ha dut l'Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional, alentint el seu desenvolupament i paralitzant moltes negociacions, i malgrat que el govern de la Generalitat valenciana assetja qualsevol intent de normalització lingüística i cultural al País Valencià que no sigui la normalització espanyola, clausurant repetidors de TV3 i demonitzant l'activisme cultural, Catalunya i el País Valencià volen anar de bracet a esgarrapar quatre duros a Madrid. És una bona notícia que per primera vegada en molts anys els dos executius trobin un punt d'unió, encara que sigui per denunciar conjuntament la manca d'infraestructures que catapultin aquests territoris a Europa i també entre ells. Així que la conclusió que van treure la setmana passada els consellers d'Economia respectius, Antoni Castells i Gerardo Camps -nascut a Barcelona un 23 d'abril- és que "hi ha més coses que ens uneixen que no pas ens separen". Evidentment, no parlaven ni de nació, ni d'història, ni de cultura ni de llengua, sinó única i exclusivament de diners. De fet, el conseller valencià parla català, tot i que mai no se'l sent parlar en la nostra llengua, ni a Barcelona ni a València. I tampoc no va ser capaç ni de dir el típic "buenos días, bon dia" en un acte que se celebrava a la capital catalana sota el paraigües de la Cambra de Comerç, que també va fer les seves intervencions en espanyol, per respecte, suposem, al conseller valencià que parla un català correcte i ben  barceloní. Doncs bé, malgrat les hostilitats històriques del partit dominant al País Valencià envers Catalunya, el conseller Castells va riure les gràcies del seu homòleg valencià, fins al punt que va arribar a acceptar que el model de finançament que esgarrapi Catalunya sigui generalitzable a d'altres territoris que així ho desitgin i que presentin necessitats similars. Resumint, un altre cafè per a tothom, també per als qui ja van massa accelerats per excés de consum de cafè des de la transició, convidats per l'Estat de les autonomies.

Però aquesta trobada entre consellers ha tingut més efecte del que es podien esperar. Havia de ser una petita teatralització per donar suport al corredor mediterrani, en què tots dos consellers es queixaven, Castells amb més delicadesa envers els companys del PSOE, de l'oblit en matèria d'infraestructures que pateixen els seus territoris. Però a darrera hora es van animar, i davant la premsa, van exigir que "es resolgui amb urgència la qüestió del finançament" per a les seves autonomies, i que sobretot, es tingués en compte en el repartiment del pastís que tant Catalunya com el País Valencià acullen molta població immigrant. Es referien al fons de suficiència, que anivella les comunitats traspassant recursos de les més desenvolupades a les que ho són menys, i que l'eix mediterrani vol acotar allegant l'esforç extra que han de fer per atendre el volum de nova població arribada. Però les comunitats beneficiàries del fons ja han anunciat belligerància. Especialment Extremadura, que ha mostrat el seu rebuig a la proposta catalana-valenciana. Temen perdre recursos, però sobretot, tenen pànic a la publicació de les balances fiscals, perquè les xifres podrien posar al descobert les debilitats del sistema de l'estat de les autonomies i obrir un debat sobre la necessitat de modificar aquest model. La recepta dels extremenys al comitè federal del PSOE d'aquest cap de setmana passat és clara: que la ideologia i la marca del PSOE s'imposin en el debat sobre el finançament. I quina és la ideologia del PSOE en matèria econòmica i solidaritat? Si és directament proporcional al seu model d'Estat, Catalunya ja ha begut oli. Perquè de l'Espanya plural del candidat Zapatero del 2004, se'n sap alguna cosa més?