“Reitero la necessitat d’un nous Pactes de la Moncloa per a l’economia espanyola, un nou pacte de la Moncloa en matèria d’immigració, de formació i educació, i de societat del benestar”. Les paraules són del portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran Lleida, durant la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 9 de març passat. Ara, quan l'executiu espanyol ja parla obertament de crisi econòmica, CiU torna a insistir que cal reeditar els Pactes de La Moncloa. Així li ho va comunicar Duran a Zapatero en una reunió que van mantenir a Madrid dilluns, el mateix dia en què es reunia la comissió bilateral Estat-Generalitat per parlar del finançament i no s'arribava a cap acord.
Però la conjuntura econòmica del 25 d'octubre del 1977, quan es van signar els acords al Palau de la Moncloa entre el govern presidit per Adolfo Suárez i els principals partits polítics amb representació parlamentària, associacions empresarials i el sindicat CCOO, té poc a veure amb l'actual. El pacte tenia per objectiu aconseguir l'estabilització del procés de transició a la democràcia i adoptar mesures que suavitzessin la delicada situació econòmica del moment. Aleshores, la inflació arribava al 47%, en una economia ressacosa per la crisi del petroli del 1973 i un alt índex d'atur. Els empresaris, acostumats al corporativisme i a l' intervencionisme que presidia les relacions econòmiques i socials durant el franquisme, recel·laven de la nova situació política i dels nous interlocutors socials, els sindicats de classe.
Els pactes econòmics reconeixien l'acomiadament lliure del 5% de les plantilles de les empreses i el dret d'associació sindical. El límit d'increment de salaris es va fixar en el 22% -inflació prevista per a 1978- i es va davaluar la pesseta per contenir la inflació. També es van dur a terme reformes en l'administració tributària per reduir el dèficit públic. Aleshores, el pacte va ser signat per la UCD, el PSOE, el PCE, AP, Partido Socialista Popular, el PSC, Convergència Socialista de Catalunya, el PNB, i CiU.
Duran Lleida reclama ara un nou pacte de la Moncloa, econòmic, social i polític. Pocs el segueixen, però caldrà veure si CiU vertebra una proposta sòlida en aquest sentit o tot queda en una negativa de Zapatero. Les reformes econòmiques de fa trenta anys van tenir aspectes positius, però en molts casos van suposar més una picada d'ullet per als empresaris que no pas una ferma voluntat de redreçar l'economia espanyola i garantir una mínima estabilitat als ciutadans.
