En els últims 40 anys hem generat una classe política --i pitjor encara, una classe dirigent-- catalana sense sentit d'Estat i amb una certa animadversió cap al patriotisme. Espanya, els seus poders, han usat els seus aparells amb inetel·ligència tots aquests anys i han desmantellat tots els aparells d'Estat de què vam gaudir els catalans en el passat: un predomini industrial i fins i tot una indústria aèria, bèl·lica i naval catalanes.
L'Estat també va intentar anorrear el país, liquidant-ne la seva identitat nacional, la seva llengua i la seva cultura, i va esquarterar la nació catalana: primer sobre el País Valencià i després a les Illes Balears. Un cop dividida la nació, l'Estat va organitzar l'entelèquia de les comunitats autònomes i d'aquesta manera van intentar assimilar-nos políticament i cultural, usant una sèrie de sectors socials de Catalunya que es van enriquir amb el negoci d'Espanya (hi van viure d'Espanya i encara hi viuen).
Però a Catalunya, 40 anys després, la derrota d'Espanya com a projecte és una realitat que ja no la neguen els aparells del nacionalisme espanyol. Des de l'Estat saben que encara continuen atraient una part de la classe política i, naturalment, una part cada vegada més petita dels poderosos. Però la gran majoria del país, a dia d'avui, veu ja nous horitzons, un nou futur, i el projecte espanyol ja no els hi interessa: desagrada i hom creu que és una de les causes primordials de la gran crisi --no sols econòmica i financera, sinó política i de futur-- que patim.
Aquesta realitat desespera dia a dia aquells qui voldrien un gran projecte espanyol i que malbaraten grans quantitats de diners potenciant els aparells de l'Estat a Catalunya, els sectors de sentiment unionista espanyol i els mercenaris que es deixen comprar.
Tot això podria fer pensar que ens trobem ara en la millor posició per a fer avançar el procés polític cap al dret a decidir. Perquè veiem a les enquestes i en la realitat del dia a dia que hi ha una indiscutible i inqüestionable majoria social no sols pel dret a decidir sinó també per la independència. Però tenim un greu problema: la imprescindible unitat i la priorització de l'objectiu nacional no és encara una actitud majoritària en les forces polítiques --potser sí a la societat civil.
No s'ha explicat prou bé quin gran projecte il·lusionant és esdevenir un Estat que ens faci a tots corresponsables del nostre destí"
No s'ha explicat prou bé què significa i quin gran projecte il·lusionant és esdevenir un Estat que ens faci a tots i cadascun de nosaltres corresponsables del nostre destí. Encara hi ha dubtes... Hem de convèncer-nos que no debem res a Espanya: ho hem intentat tot. Hem de ser conscients que hi tenim tot tipus de lligams, fins i tot sentimentals, i hem de saber que els respectarem i els entendrem, però que ara hem emprès el repte més important dels últims 300 anys, que és construir el nostre propi Estat i obrir un procés de futur per a tota la nació catalana.
Per aconseguir, però, aquests objectius necessitem que tots els homes i les dones de la majoria social pel dret a decidir prioritzin primer el país --la nació-- per davant de les opcions partidistes. Si no ho fem, l'Estat, que ens coneix, que ens ha estudiat, que ha vist les nostres debilitats (la nostra capacitat de dividir-nos, les nostres lluites fraticides, els nostres personalismes) ho usarà a la nostra contra.
A més, el nostre Parlament, encara que només sigui per aquest 2014, ha de generar sentit d'Estat, si és que els parlamentaris i les forces polítiques actuals saben el que vol dir això.
Sense una gran majoria unida i sòlida no farem la transició nacional sinó que portarem el país a la decepció i a la depressió nacional. I perdrem, de retruc, la gran oportunitat històrica que tenim a tocar.
Col·lectiu 2014
