En un llibre recent publicat per Francesco Alberoni, “Líder i massa”, s'estudia les relacions entre líder i poble i s’arriba a la conclusió que Rousseau i Sartre són els vertaders teòrics del totalitarisme. S’acusa a Jean-Jacques Rousseau de generar un pensament que va ser incapaç de conduir la revolució francesa cap a institucions democràtiques. Definia així el contracte social: “La formació per la qual cadascú, unint-se a tots, no obeeix més que a si mateix i és lliure com el primer”. Aquesta idea de Rousseau no és una idea abstracta sinó concreta, es una experiència de breu duració, no una institució.
L’error de Rousseau va ser fer la institució cardinal de l’Estat. En el seu pensament l’Estat naixent es perpetua i cadascú, junt amb els altres, és lliure. A les institucions reals no es dóna mai el cas que un, unint-se als demés, no obeeixi més que a si mateix. Rousseau descriu l'esperança de llibertat, igualtat, fraternitat, unanimitat, veritat i justícia dels homes dins de l’Estat naixent sense saber que és aquest Estat. Agafa dels autors anglosaxons la idea de contracte i l'aplica a l’experiència efímera de la unanimitat. El resultat és un monstre jurídic sociològic en el qual els homes es reuneixen i fan un contracte social del qual sorgeix una fraternitat i una voluntat general infal·lible i omnipotent. En el contracte social l’home se submergeix en la voluntat general i no pot tornar enrera ni dissentir, i si ho fa ha de ser eliminat. El grup, així, esdevé un sistema totalitari i dins seu pot imposar el que vulgui. És la fraternitat-terror de Sartre. Amb aquesta teoria Rousseau pot ser considerat com el pare del terror revolucionari i del totalitarisme modern. Primer el van seguir els jacobins, desprès els anarquistes i a continuació Marx i els marxistes. El punt de sortida és pensar que pot existir una institució que realitza les experiències, els somnis, les esperances de l’Estat naixent. Sols a l’Estat naixent existeix l'experiència de la coincidència de la voluntat individual i la voluntat general. Totes les doctrines polítiques, siguin liberals, anarquistes, marxistes o islamistes, que prometen institucions capaces de conservar la coincidència entre la voluntat individual i la voluntat general produeixen totalitarismes.
A l’extrem oposat del pensament francès hi ha l'escola anglesa que fa nàixer l’Estat i la Constitució sols del càlcul racional. Hobbes va viure una època revolucionaria que li causà horror dient que cada home actuava per si mateix, tancat en el seu egoisme, cadascú tendia a depredar els altres, a sotmetre’ls, amb el resultat d'una lluita de tots contra tots. La sortida d’aquesta situació d'inseguretat i angoixa és la raó. El que uneix els homes no és la fe, el moviment, al contrari, és la reflexió, el càlcul de la pròpia conveniència. Els sers intel·ligents entenen que poden cedir el seu poder a algú a canvi de la vida i la seguretat. Cedint el poder al sobirà serà aquest qui obligarà a viure tots junts en una harmonia imposada per les lleis. A l’època de Locke s’havia acabat l'etapa revolucionaria, però existia malestar social degut a la incertesa, la inseguretat. La gent ja en tenia prou de reis autoritaris i de tirans com Oliver Cromwell. El poble volia lleis, judicis imparcials, un Parlament lliure, respecte pels drets. Els governants, per Locke, són administradors al servei de la comunitat i la seva feina és assegurar la prosperitat i el benestar dels ciutadans. El sobirà no pot actuar mai contra els drets dels seus súbdits i si això passa els ciutadans tenen dret a rebel·lar-se. Locke, doncs, va formular el model d'Estat constitucional modern. És el vertader pare de la democràcia. Les revolucions francesa, soviètica i xinesa van destruir la democràcia perquè consideraven la dissensió com una traïció i van eliminar l'oposició per via judicial. La Constitució ha de deixar clara la inviolabilitat dels elegits i garantir que poden tornar a competir, una vegada derrotats. Sense aquestes garanties no hi ha democràcia.
