L'Estat espanyol viu un debat encès amb motiu de la llei de memòria històrica, amb la intervenció del jutge-estrella Garzón embolicant la troca, però a França també la història és motiu de controvèrsia i amb motiu de la trobada d'historiadors de Blois, del mes passat, un col·lectiu anomenat "Llibertat per a la Història dins de la Unió Europea" ha efectuat una crida per defensar la llibertat dels historiadors. I la revista francesa "Le Nouvel Observateur"ha publicat un col·loqui del qual val la pena extractar-ne unes quantes idees.
A l'Estat francès des de fa anys existeix una tendència creixent dels poders públics a intervenir en el camp de la història com demostren la llei Gayssot contra el negacionisme (1990), la llei sobre el reconeixement del genocidi armeni (2001) i l'esmena Vanneste sobre els beneficis de la colonització (2005). Amb tota aquesta legislació l'Estat qualifica el passat i diu als ensenyants el que cal ensenyar. Pierre Nora, historiador, director de la revista "El debat", autor dels tres toms de "Llocs de memòria" i president de l'associació ""Llibertat per a la Història", és contrari a legislar sobre fets del passat, sigui pròxim, com el negacionisme, o llunyà, com l'esclavatge, que, per ell, "condueix progressivament a una criminalització retrospectiva de la història".
Claude Lanzmann, autor de "Shoah" i director de la revista "Els temps moderns" li retreu a Nora, i els historiadors que formen part de l'associació que presideix, la seva postura contraria a totes les lleis de memòria, inclosa la Gayssot, la que condemna la negació de l'holocaust dels jueus a mans dels nazis, però aquest li replica que sols estan en contra dels articles d'aquestes lleis de memòria que suposen una restricció pels historiadors, com l'article 9 de la llei Gayssot que crea un nou delicte, el de negar l'existència del genocidi i, tot i reconèixer que la llei no va contra els historiadors sinó contra els falsificadors de la història, els negacionistes, "té un efecte pervers ja que serveix de base a totes les altres". Ara bé, un dels problemes és que els falsificadors de la història es presenten com a portadors de la veritat.
-L'antisemitisme, opinió o crim?-
La llei Gayssot va ser aprovada com a complement de la llei del 1972 que sanciona la incitació a l'odi racial, a la difamació, que no preveia que hi hauria historiadors que vindrien a dir: "Això no ha passat". Lanzmann no vol trobar-se entrant en una llibreria en que en uns prestatges hi han llibres sobre la Shoah i en el del cantó llibres dient que no va existir, convertint l' existència de la Shoah en una opinió. I recorda que Sartre, a "Reflexions sobre la qüestió jueva", va escriure que l'antisemitisme no és una opinió sinó un crim. Per Nora en crear el delicte de negacionisme és passa al de "banalització" i inclòs el de "complicitat de la banalització" aplicable als fets històrics qualificats de crims de guerra, genocidis o crims contra la humanitat per qualsevol mena d'autoritat política, administrativa o judicial, i això porta a una glaciació de la història.
Per Lanzmann els negacionistes diuen que fan història, basada en fets, i sense la llei Gayssot aquesta gent podrien ser honorables professors d'universitat, directors de tesis, etc. Es planteja també el fet de que altres pobles com l'armeni és creuen discriminats front els jeus a l'hora de veure reconegut el seu genocidi, és a dir, el seu paper de víctimes de genocidi, i afirma que no s'ha de fer un concurs de víctimes, que existeix una universalitat de les víctimes i una dels torturadors, dels assassins, no té sentit comparar crims ja que les víctimes de les matances de Nankin del 1937 són com les jueves dels assassins nazis.
Nora afirma que la llibertat que demanen els historiadors és la llibertat de tots i estima que estant d'acord amb la universalitat de les víctimes i la dels genocides el que interessa de veres és que la història no sigui reescrita ni pels genocides ni per les víctimes i que no s'apliqui una incriminació retroactiva, com s'està fent en l'actualitat. Recorda que la noció de crims contra la humanitat va ser definida el 1945 i diu que és una bogeria voler fer-la servir retrospectivament sobre el conjunt de la història, criminalitzant el passat, el que resulta inadmissible intel·lectualment i perillós jurídicament. Per ell, lleis com la Gayssot fan que no es pugui treballar sobre la història de la colonització, ni la d'Armènia ni...i es pregunta perquè no condemnar els nord-americans pel genocidi dels indis. A la qual cosa Lanzmann li contesta que Pierre Vidal-Naquet va dir: "La història és una cosa massa seriosa com per ser deixada a mans dels historiadors".
-El paper social de l'historiador-
"Cal reconèixer el dret i el deure dels responsables polítics d'orientar la memòria col·lectiva, de ser dipositaris del ritual d'estar junts i crear festes, commemoracions, homenatges, organitzar una forma d'ensenyament, però de cap manera per vies legislatives o autoritàries", estima Nora. "No és coneix cap llei creant una veritat oficial d'Estat en cap democràcia", afegeix. Lanzmann afirma: "Crec que el món no sap cap a on va. I com que no troba punts de suport en el futur, els busca en el passat...i per això penso que es va massa lluny quan es diu que "la historia jutjarà" i que "els historiadors decidiran". Es sacralitza la disciplina. Abans era la filosofia la que complia aquest paper. Ara és la història la que ho comprén tot, inclosa la filosofia". En canvi, Nora diu que "l'historiador ha perdut el seu paper d'intèrpret del passat i de profeta del futur ja que té la concurrència de tota mena d'altres actors: testimonis, víctimes, periodistes, jutges, legisladors i, en aquest sentit, li han tret el magisteri d'interpretació....i, en canvi, és sol·licitat per magistrats, jutges i fins i tot novel·listes, ja que la història és una de les grans fonts de recursos de la novel·la contemporània, però el que se li demana, sobretot, és el seu paper d'expert. No és el magistrat del passat sinó el magistrat del present".
