Amb aquest títol fa pocs dies el diari italià Corriere della Sera ha publicat un comentari de l’últim llibre del prestigiós sociòleg Hans Magnus Enzensberger “El perdedor radical” en què una primera conclusió és que, com que el terrorista no creu en la seva vida ni en la dels altres, qualsevol intent d’acord és impossible. Què pensa un terrorista, si és que pensa en alguna cosa, quan es fa saltar pels aires? Què li passa pel cap quan entra en un local sabent que al cap de poca estona sols hi haurà restes humanes fragmentades i disperses, incloses les de dones i nens? Pensa en les huries (verges) que l’esperen al Paradís? Podem intentar entendre un terrorista islàmic a través dels nostres mètodes psicològics o aquests mètodes sols són vàlids pels qui pensen com nosaltres?
El cert és que la literatura europea ha traçat en diferents ocasions, i a través de diferents plomes, la figura del terrorista, des del Bazarov de Turgenev fins els Verchovenskij o Stavrogin de Dostoevskij, passant per Conrad, Céline i Camus. Es tracta d'un ressentit que busca en els altres, com a societat, la causa del seu fracàs i segons la seva ideologia acusa el sistema o les multinacionals, o els Estats Units, o el comunisme, o els jueus. Hi ha per aquest tipus humà una suma de forces enemigues, hostils, un complot, que li ha impedit tenir èxit i tot el món forma part d'aquest complot. Megalomania i ressentiment estan pròxims, com la paranoia i la ideologia. Hi ha un desig de ser com l'altre, el guanyador, un desig que varia en funció dels diferents paràmetres socials de cada època i de cada societat.
A"El perdedor radical", Enzensberger descriu el ressentit, el perdedor radical que ha fet seu el judici negatiu dels altres sobre si mateix i vol destruir-los, com l'han destruït a ell. La destrucció dels altres i la pròpia es combinen en el seu cervell com una única via de sortida: si la seva vida no val res, la dels altres tampoc. El perdedor radical cova el seu ressentiment esperant el moment adequat per fer-se explotar juntament amb els causants de la seva desgràcia. Els mitjans de comunicació li asseguraran una gran publicitat i alhora potencien potencials imitadors.
La globalització ha produït un nou tipus de perdedor radical, diu l'autor, una "pàtria de perdedors" que té en l'islamisme fonamentalista i en el terrorisme la seva barreja ideològica, com a l'Alemanya de Hitler hi havia la barreja del desig de la mort i la megalomania i el fantasma del domini mundial. Avui dia, escriu l'autor, "el subjecte revolucionari no es el proletariat mundial sinó la ummah (comunitat de creients) dels combatents islamistes i la seva xarxa conspirativa però es tracta de criatures del mon globalitzat".
La causa de tanta violència la troba Enzensberger en l'enorme retard polític, científic, tècnic, del món àrab que veu en l'Occident un enemic capaç de destruir-lo. La dependència econòmica d'aquests enemic és intolerable pels àrabs. Els telèfons, els endolls elèctrics, els frigorífics, els productes de tecnologia avançada són altres tantes humiliacions que cremen per dins degut al sentit de superioritat existent respecte altres pobles. Aquest sentit de la superioritat, desmentit pels fets, fa impossible qualsevol forma de diàleg i qualsevol forma de reciprocitat. De tot això, i no pas de la estricta observança religiosa, neix l'atemptat que permet desfogar la fantasia megalomaníaca i alhora l'odi.
Es tracta d'un moviment no polític, ja que no planteja propostes negociables. Aquest estat de coses produeix efectes tant en el món occidental, que es incapaç de renunciar als afers amb els estats que donen suport al terrorisme, com en el mon àrab, que en pagarà les conseqüències en la seva part més exposada al genocidi i els desastres de la guerra i la guerrilla. No és probable que els terroristes puguin universalitzar i perpetuar el seu culte de la mort, com tampoc és probable una victòria sobre el camp dels seus opositors. En aquest atzucac es troba actualment el món. L'autor conclou: "La societat global haurà de resignar-se a viure en un estat de risc permanent".
