“Humanisme i crítica democràtica” es l’obra pòstuma d’Edward Said, palestí mort el 2003 i autor del famós assaig “Orientalisme”. Havia estat professor de literatura comparada a la Columbia University de Nova York i va escriure el llibre esmentat desprès de l’11-S, centrat en la crítica a l’eurocentrisme, la sortida del qual es troba en el coneixement de les cultures de les altres civilitzacions.
És un fet universal que durant molt de temps l’humanisme es basava en l’estudi dels textos clàssics de les cultures grega, llatina i hebrea però avui dia en el món multicultural en què ens movem descobrim un seguit de personatges i cultures abans ignorades per la predominant cultura europea. L’autor confessa que havent estat educat de manera eurocèntrica, els seus clàssics de referència eren europeus i nordamericans juntament amb un aparell ideològic que canonitzava aquest univers eurocèntric. Avui dia el món és més variat i complex, ple de contradiccions i de corrents antinòmiques. Durant la guerra freda la visió eurocèntrica ja va començar a esquerdar-se.
La generació d’estudiosos formada en els anys cinquanta i seixanta va rebre una formació humanística. La fi de la guerra freda va coincidir amb un seguit de canvis de manera que les guerres culturals dels anys vuitanta i noranta van alterar la situació precedent. Va fer-se mundial la lluita contra la guerra i van emergir arreu del món nombroses veus de dissentiment en el camp de la història, de l’antropologia, de la recerca sobre el feminisme i de les minories i altres sectors marginals de la gran corrent central de l’humanisme i les ciències socials. Tot plegat ha suposat un canvi de les perspectives humanistes en els inicis del segle XXI. Per posar un exemple, els estudis afroamericans, en quant nou àmbit dels estudis humanistes universitaris, han fet dues coses: posar en discussió l’estereotip i hipocresia universalista del clàssic pensament humanista eurocèntric i han obtingut el reconeixement de la pròpia rellevància i urgència com a component essencial de l’humanisme nordamericà contemporani. Aquesta emergència posa en evidencia la transformació de la idea de l’humanisme que fins fa poc havia silenciat i marginat les experiències dels afroamericans, de les dones i d’un seguit de grups marginalitzats, basant el seu poder en una concepció de la identitat nacional selectiva i reductiva i limitada a un grup petit que se suposava era representatiu de tota la societat però que deixava fora dels seus límits amplis segments d’aquesta, amagant, per tant, realitats com la immigració i el mutliculturalisme.
El 1992, quan es van celebrar els cinc cents anys del desembarcament de Colon a Amèrica va produir-se un debat sobre els efectes desastrosos i devastadors d’aquell esdeveniment, fet que va molestar els humanistes conservadors que veien menystingut l’àmbit espiritual. Walter Benjamin ja havia dit que tot document de civilització és també un document de barbàrie. Els humanistes d’avui dia han de prendre en consideració tot el que fins fa poc havia estat reprimit o ignorat. Nous historiadors de l’humanisme clàssic del primer renaixement estudien com és que figures com Petrarca i Boccaccio van elogiar tot el que era humà sense dir res ni oposar-se al tràfec d’esclaus que aleshores existia en el Mediterrani. Desprès de celebrar sempre els “pares fundadors” de la nació americana ara s’estudien les seves relacions amb l’esclavatge i amb l’eliminació del nadius nordamericans i amb la marginació de les dones i dels qui no tenien terres en propietat. Frant Fanon havia escrit: “L’estàtua grecoromana s’està esquerdant a les colònies”.
Les noves generacions d’estudiosos de l’humanisme estan en sintonia amb els corrents no europeus del nostre temps. La crítica és el cor de l’humanisme i forma part de la llibertat democràtica i de l’acumulació del saber i avui dia està oberta a la realitat històrica que representa el món de després de la guerra freda.
