A l’imperi de Roma i al de la Unió Soviètica la caiguda va començar amb una crisi interna, i el mateix li passarà al dels Estats Units; i aquesta crisi interna podria ser la provocada per la guerra de l’Iraq. Aquesta és una de les idees que aporta el nou llibre del famós historiador marxista britànic Eric Hobsbawn “Imperialisme”. “Veient que no es poden oposar als nord-americans, alguns prefereixen unir-s’hi. Altres, odiant la ideologia que està rere el Pentàgon, escullen donar suport al projecte nord-americà convençuts que, una vegada posat en pràctica, servirà per eliminar injustícies locals i regionals”, afirma l’autor en la seva nova obra.
I també llença una nova expressió per definir el fenomen més important del nostre temps, el d'“imperialisme dels drets humans”, així com el terme “coalició en el poder”, referint-se als Estats Units i la Gran Bretanya, que assumeixen una responsabilitat mundial.
Per Hobsbawn aquesta situació no pot durar gaire temps ja que als ciutadans nord-americans cada vegada agrada menys que el seu govern destini tants recursos econòmics a mantenir el paper de policia planetari i afirma que amb tota certesa l’imperi nord-americà “serà transitori com tots els altres imperis”.
Recorda l’historiador l’argument del Papa Joan Pau II el dia que va començar l’atac a l’Iraq (abril del 2003) i que va ser censurat per tots els diaris, ràdios i televisions de major audiència, que “tots els imperis precedents han caigut”. El pontífex predilecte d’Occident, interlocutor directe de la CIA en temps de Solidarnosc, va ser censurat. La frase textual del Papa pronunciada en els dies de Pasqua durant una processó davant el Coliseu de Roma, símbol de l’imperialisme romà, va ser: “Fins i tot l’imperi romà a la fi va caure”.Feia unes hores que les bombes “intel·ligents” enviades pel president Bush havien començat a caure a Bagdad.
Fa segles Herodot ja havia escrit que “ciutats que eren grans van fer-se petites i viceversa”; havia vist la caiguda de Creso, l’ascensió al centre del poder mundial de Ciro i com el poderós rei persa Jerjes perdia la seva gran armada front a la intel·ligència de la flota de la petita Atenes. I mentre escrivia veia la decadència de l’imperi que Atenes havia construït després de la seva victòria sobre els perses. El cas dels Estats Units però es únic a la història, per poder fer una analogia respecte a tots els imperis coneguts, ja que els EUA són menys vulnerables des del punt de vista territorial que la resta d’imperis que s’han fet i desfet al llarg de la història. L’imperi persa semblava invencible als grecs però Alexandre va demostrar que podria ser atacat en profunditat i fer-lo caure en pocs anys. Roma, tot i la seva habilitat per absorbir les classes dirigents dels pobles conquerits i el seu sistema defensiu-ofensiu del “limes”, va haver de barrejar-se amb els bàrbars que van acabar conquerint-la. La llista pot seguir fins a l’imperi britànic que va veure la seva fi retardada del 1914 al 1941 i el cas de la Unió Soviètica a qui els míssils de llarg abast que apuntaven a l’altre cantó de l’oceà no li van servir de res quan el sistema va implotar.
A diferència dels altres imperis, els Estats Units són un continent, ja que controlen Llatinoamèrica i tenen un control “militar” sobre els preus de les matèries primes mundials. No poden ser atacats de manera eficaç per exèrcits invasors ni per terroristes, com demostra la nul·litat en el pla militar dels atemptats de l’11 de setembre, i és significativa la capacitat demostrada pels EUA per aprofitar políticament el pànic creat.
El 1952 l’historiador Toynbee deia que l’imperi romà es va disgregar perquè els dirigents havien perdut la fe en el seu destí imperial i s’havien deixat pervertir per una altra espiritualitat.
El canvi de tendència vindrà segurament per una crisi del propi sistema de valors dels qui governen l’imperi, els quals semblen haver fet seva una variant de la versió més radical de la ideologia adversària, la de la “revolució permanent” o “exportació del socialisme”, avui convertida en occidentalisme (enlloc de socialisme). Quan es dissolgui el fonamentalisme occidentalista que avui dia domina la part més forta i agressiva d'Occident s’entendrà que les diferents parts del planeta poden conviure segons els seus propis principis.
