Democràcia contra llibertat, sembla una contraposició absurda però és la paradoxa que analitza el llibre “Llibertat i liberals a Europa i Amèrica”, obra de diversos autors que opinen sobre la salut del liberalisme al món. Les conclusions són de l’editorialista del diari milanès “Corriere della Sera” Angelo Panebianco que busca les raons de la pèrdua d'influència cultural i política durant el segle XX del liberalisme clàssic i, seguint Tocqueville, les troba en la passió per la igualtat que domina en les democràcies i que s’imposa a la passió per la llibertat.
La democràcia suposa, com va observar Max Weber, uns ideals de justícia distributiva i això es tradueix en l'esfera del dret en la proliferació de lleis que regulen la “conducte justa”, segons expressió de Friedich von Hayek, i així les institucions que el liberalisme clàssic considera pròpies d'una societat lliure es consideren superades, obsoletes.
Els hereus del liberalisme clàssic no han examinat amb esperit positiu els canvis socials i polítics que han allunyat les societats del món occidental de l’ideal de la societat dels individus, que, des d’Adam Smith, ha estat el fonament del liberalisme clàssic. A la societat dels individus s’ha sobreposat una societat de les organitzacions a causa de l’afirmació dels ideals comunitaris connectats al sorgiment de moviments socials i polítics de diferent mena, com a efecte del procés de democratització i el desenvolupament de moltes organitzacions a causa de la creixent especialització i divisió del treball.
La política com a competició entre grups que acaparen recursos escassos, el paper dels actors corporatius i les relacions asimètriques entre individus, la importància i incidència dels mites comunitaris (nació, classe, ètnia, etc.) en la política de masses són factors que contribueixen a limitar la llibertat dels individus. És lícit anomenar “lliure” la societat occidental si la posem al cantó de totes les altres societats del passat i del present. Tot i la imperfecció dels mercats i l’asimetria del poder entre les grans organitzacions i els individus hi ha com a factor de correcció la possibilitat de triomfar, de tenir èxit, i els mites comunitaris pateixen el desafiament de l'individualisme. Sols en un cas podria trontollar i córrer perill la llibertat: si es concreta alguna de les amenaces catastrofistes com la multiplicació d’atemptats-suïcides o l’ús d’armes de destrucció massiva en territoris occidentals. En algun d’aquests casos la demanda de seguretat de la societat podria conduir el poder públic a adoptar decisions que qüestionessin les bases de la llibertat. Però en les últimes dècades hem assistit a una millora de les perspectives, a un renaixement del pensament liberal, impensable desprès de la Segona Guerra Mundial quan el liberalisme era considerat com una cosa del passat. Al canvi de tendència hi ha ajudat l’èxit de les revolucions de Reagan i Thatcher i els efectes de la caiguda del comunisme soviètic.
La crisi de l’Estat del benestar ha estat deguda a la suma de dos factors: la difusió de la riquesa cap a sota de la piràmide social, que ha situat a milions de persones en condicions de trobar en el mercat privat del consum recursos de benestar; i el creixement exorbitant dels costos dels serveis estatals d’assistència juntament amb una constant baixada de la seva qualitat. Això ha portat en molts estats occidentals a substituir per el consum privat els costums socialitzats propis de l’Estat del benestar.
El declivi de les velles classes socials i la transformació dels antics partits de masses anuncien canvis en el paper de l’estat. Encara que es mantenen forts els grups que viuen de la intervenció estatal es donen les condicions per a una menor intervenció de l’Estat. La societat dels individus no significa atomització sinó recuperar l’autonomia personal respecte el control públic-estatal i una major llibertat d’elecció. Aquest renaixement coincideix amb una major vitalitat de les associacions i organitzacions extrapolítiques de tipus civil, religiós, etc.
El declivi del liberalisme clàssic de la primera part del segle XX ha donat pas a la seva revitalització en el camp cultural a finals del segle XX i inicis del XXI. Per fer front als canvis cal construir una teoria política liberal, que mantenint els principis bàsics del liberalisme no es quedi en una simple repetició d'antigues fórmules. Aquesta nova teoria haurà de nodrir-se dels resultats de les ciències socials del nostre temps, com van fer amb les ciències socials del seu temps els pares fundadors del liberalisme clàssic.
