La catedral de Palma o Seu de Mallorca (popularment “la Seu”), és el principal edifici religiós de la ciutat de Palma. Però és molt més que això. És el buc insígnia que sembla navegar dins la quieta Mediterrània que banya la costa de la badia de Palma. La Seu és també la història viva de la Mallorca catalana. Construïda on abans hi havia una mesquita, que s’anava enderrocant a mesura que avançava la seu i que desaparegué l’any 1386, és d’estil gòtic català i famosa per la seva rosassa i pel gran espai interior comparat amb la mola exterior. La construcció de la catedral començà a la darreria del segle XIII i durà tres segles i mig. L’obra començà per la capella de la Trinitat, a l’est. El seu primer arquitecte degué ser Ponç des Coll. Després el succeí Jaume Fabre. L’element següent, l’actual capella Reial, es construí entre 1314 i 1327, després d’haver eixamplat cap a la mar la plaça del Mirador. A mitjan segle XIV es va decidir passar a un pla de tres naus. Es tractava d’un canvi de pla relacionat amb la reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona d’Aragó (1343).
La construcció i ornamentació de la Seu de Mallorca és una gran obra col•lectiva que s’ha anat bastint al llarg dels segles. Hi han participat tots els grans mestres i artistes que han tengut relació amb Mallorca (amb l’excepció de Joan Miró). Hi han abocat les seves habilitats artístiques Llorenç Sosquela i Jaume Mates (l’arquitecte del segle XIV, no el polític contemporani, qui de ben segur l’enderrocaria i hi construiria un hotel de luxe a damunt), Alexandre Cirici i Pellicer i Agustí Duran i Sampere, Berenguer de Montagut, Guillem Oliveres, Pere Morei, Jean de Valenciennes, Henry l’Alemany i Guillem Sagrera i Miquel Verger, Joan de Sales.
Al segle XX s’ha de destacar la reforma d’Antoni Gaudí i Cornet (1904-1914), feta en temps del bisbe Pere Joan Campins, que al seu moment va ser criticada sobretot per la destrucció d’alguns elements com el corredor dels ciris mudèjar, però que eliminà el retaule barroc de la Capella Reial que tapava la Capella de la Trinitat i el retaule gòtic i començà a obrir els finestrals i rosasses. Gaudí avançà l’altar major fins davall de la primera volta del presbiteri i mudà el cadirat des del cor renaixentista del mig de la nau central fins als murs laterals de la Capella Reial, i entre la capella Reial i la primera columna construí unes tribunes amb els elements del cor i del presbiteri i col.locà les trones a continuació de les columnes esmentades. Col.laboraren amb Gaudí, Joan Rubió i Bellver, Josep Maria Jujol i Joaquim Torres-Garcia.
Divendres passat, 3 de febrer, s’inaugurà una nova i arriscada intervenció a la Catedral: la reforma de la capella de Sant Pere a càrrec de l’artista felanitxer Miquel Barceló i Artigues. Barceló va començar fa més de sis anys els esbossos del projecte, i tot i que el recinte és un temple religiós, la pretensió de l’artista mallorquí era despullar-lo de connotacions religioses i recuperar l’esperit de l’art com a metàfora de l’univers. L'obra es va gestar en un taller ceràmic de Vietri, a Nàpols, on Barceló modelà amb les seves mans els més de 300 metres quadrats de fang fins a convertir-los en fruites, peixos, pans i altres elements de la natura.
El punt de partida de Barceló ha estat la multiplicació dels pans i els peixos i les noces de Canà i ha reconegut que ha cercat la inspiració a les obres de mestres com Miquel Àngel i Goya. L’origen del procés culminat divendres passat cal cercar-lo l’any 2000, quan la Universitat de les Illes Balears va proposar a Miquel Barceló el nomenament de Doctor Honoris Causa. Ell va acceptar-lo si abans feia una gran obra per a Mallorca. Mesos després es va signar un acord per fer una gran intervenció a la catedral de Palma, l’esmentada reforma de la capella de Sant Pere.
El resultat final és una gran pell ceràmica que cobreix la capella, lleugerament asimètrica, i amb unes mides de 26 metres d’alt, 8 d’ample i 12 de profunditat, això pel que fa a les dades tècniques. Com a final artístic és una capella intervinguda en clau contemporània, un gran artefacte escènic que representa la visió que té Miquel Barceló de la multiplicació dels pans i els peixos i les noces de Canà. Miquel Barceló ha retornat a l’origen de tot i ha jugat a ser Creador. Ha creat vida a partir del fang o com explica ell mateix: “Hi ha una dimensió ritual, quasi sacrificial, en allò que faig. Les esglésies són llocs construïdes per fer-hi cultes, celebracions, transformar el vi en sang. El que faig és un poc del mateix ordre, transformar l’argila en carn, en vida”.