La Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials (FAES), que presideix José María Aznar i que té Ángel Acebes de vicepresident, acaba de publicar el llibre que sota el títol de “Libertad o coacción. Políticas lingüísticas y nacionalismos en España” recull articles, suposadament d’anàlisi, sobre la realitat sociolingüística d’algunes comunitats autònomes de l’estat espanyol. El llibre parteix de la premissa que a Catalunya i al País Basc es margina el castellà, com ja s’ha comentat abastament als mitjans de comunicació. L’article dedicat a les Illes Balears havia passat bastant desapercebut fins que diumenge passat, Diari de Balears va publicar un article amb extractes de les principals barrabassades que conté el mateix.

 Cal dir que l’article sobre les Illes Balears (encara que, en realitat, només es refereix a Mallorca) està signat per l’escriptor Eduardo Jordá Forteza, persona que duu 19 anys sense viure a les Balears. També és cert que algunes de les afirmacions que fa no són atribuïbles a aquest distanciament, sinó, simplement a una notable manca de cultura. L’article, titulat “Islas Baleares. El difícil bilingüismo” és una barreja de clixés, opinions personals, anècdotes sense la més mínima transcendència i una falsificació burda de la història de les Balears. En resum, Eduardo Jordá aconsegueix una autèntica antologia del desbarat.

Segons Jordá: “Històricament, des de la implantació dels decrets de Nova Planta el 1715 fins als últims temps del franquisme, s’ha produït una situació de diglòssia -i deman perdó per usar aquest vocable encunyat pels comissaris lingüístics, sociolingüistes, que es diuen ara- que era acceptada per gairebé tot el món de manera natural. (...) Almenys en el cas de les Balears, la població ha acceptat aquesta situació d’injustícia lingüística amb una barreja de fatalisme i oportunisme pragmàtic. Els balears som illencs i tenim un sentit “portuari” de la vida. Sabem que necessitam una lingua franca amb la qual puguem comunicar-nos amb les persones foranes, amb les quals de vegades fem negocis i amb les quals altres vegades només aspiram que ens deixin en pau. I per això mateix, hem acceptat la imposició legal del castellà sense excessiu dramatisme. Per nosaltres, durant dos segles, el català de les Illes era l’idioma parlat, mentre que el castellà era l’idioma escrit. I no sembla que els habitants de les Illes tinguessin greus problemes mentals a causa d’això. Que jo sàpiga, els casos de patologies mentals que es produïen a les Balears no eren més nombrosos que els detectats a Madrid o a Brussel·les, per citar una ciutat monolingüe i una altra de bilingüe”.

 Una altra “visió” que ofereix Jordá és que “a les Balears, dolgui a qui dolgui, el castellà és l’idioma en el qual es llegeix el diari; el català és l’idioma amb el qual se saluda el veí a l’ascensor. I només a un grup reduït de nacionalistes radicals els sembla que aquest fet representi una anomalia social que ha de ser corregida a tota costa” i afegeix que “durant els últims anys del franquisme es va produir un canvi important en la societat balear: la irrupció d’un grup de llicenciats universitaris que havien estudiat a Barcelona i havien rebut una influència notòria per part del catalanisme polític. Aquest sector va anar cobrant força al món de la cultura i al de l’ensenyament universitari, fins al punt que va arribar a considerar-los patrimoni propi (un fenomen que, per una altra part, ha tingut lloc a tot el país i que necessitaríem molt temps per estudiar-ho). I ha estat aquest sector intel·lectual que ha introduït a les Illes dos conceptes propis del nacionalisme català que fins llavors gairebé ningú no havia usat. Em referesc als conceptes de llengua pròpia i de normalització lingüística”. Pel que fa a l’anomenat Decret de Mínims, afirma que “El Decret de Mínims, que s’inspira en el model català, va fer un pas decisiu a favor del català sobre el castellà, ja que establia de manera taxativa que el català és la llengua vehicular de l’ensenyament no universitari. El castellà no és llengua pròpia, sinó una llengua forana, i l’ensenyament s’ha de realitzar en català. A més, i això és molt més perillós, el decret no estableix uns mínims d’hores lectives en castellà. Això suposa, a la pràctica, que la majoria dels centres docents facin les seves classes gairebé exclusivament en català. L’autor oblida mencionar un petit detall, que el Decret de Mínims, vigent des del 1997, va ser redactat i aprovat per un Govern del PP.

Segons la visió de Jordá, a les Balears també es discrimina el castellà: “a moltes escoles i instituts de les Balears el castellà ha passat a ser una llengua marginal o secundària en l’ensenyament, i això no em sembla positiu”. Aquesta porqueria és la que escampa la FAES amb els recursos que li proporciona l’Estat (gairebé 3 milions d’euros enguany) i aquesta és la informació que reben la majoria de ciutadans espanyols i molts ciutadans dels Països Catalans.