Possiblement, tampoc no seria bo que l'independentisme intenti convertir-se en un únic bloc monolític. Fa uns anys, unir l'independentisme quan aquest era un fet marginal tampoc no va ser possible: no es va dur a terme la seva articulació en un sol moviment. Per què? Perquè aquest moviment i la societat a què representa són plurals. És lògic, doncs, que tingui diferents expressions ideològiques i polítiques. 

En aquests moments, en què hi ha una explosió del fet sobiranista i independentista al país, no és important la unitat de l'independentisme. Allò que cal és que aquesta idea i estratègia impregni totes i cadascuna de les forces polítiques nacionalment catalanes. És bo, doncs, que hi hagi cada dia més independentistes en la primera força política del país, CiU, i que també comenci a emergir en un fort sector generacional d'UDC.

Tanmateix, també és bo que ERC sigui la força central de l'independentisme per història, tradició i voluntat d'ésser. Cal no oblidar que l'estratègia que ens ha dut a l'explosió actual prové dels fonaments, plantejaments i estratègies establertes en les diferents etapes d'Esquerra.
El 26 de novembre allò que caldrà sumar seran els vots acumulats de tots els sobiranistes, siguin de l'opció política que siguin"
A tots els països normalitzats nacionalment existeixen opcions polítiques més residuals però que també representen opcions polítiques d'expansió nacional, com és el cas de Solidaritat per la Independència (SI). I també és bo pel país que l'anomenada extrema esquerra tingui una opció netament independentista com la CUP.

No podem deixar, però, de reconèixer l'avenç cap a plantejaments de sobirania nacional com ICV, la qual hereta directament del partit històric PSUC. ICV ha sabut adaptar-se a la realitat del segle XXI i a allò que demanden les noves generacions i l'evolució de la societat catalana. 

Hi ha, però, un buit en l'independentisme polític a Catalunya: l'espai socialista. Aquest partit ha sigut fonamental en les darreres dècades per a la consolidació de Catalunya com un sol poble. Avui dia és molt imporatnt que, tot i les actituds oficialistes de l'aparell del PSC, cada dia es detectin nous dirigents, nous grups i nous militants dels socialites que volen pujar l'alternativa del dret a decidir i que no volen frenar l'impuls de l'emancipació nacional. La història, en un futur, serà molt dura en l'anàlisi del PSC: caldrà jutjar si els socialistes de Catalunya van ser capaços de posar-se a l'altura de les demandes d'una Catalunya cap a la sobirania.

Però ara és molt important que siguem capaços d'acumular forces, més que no pas parlar de la unitat en aquesta etapa històrica. El 26 de novembre allò que caldrà sumar serà no només el resultat de cada coalició o partit, sinó els vots acumulats de tots els sobiranistes, siguin de l'opció política que siguin: aquells qui en el seu programa electoral hagin deixat clar el dret a decidir amb totes les seves conseqüències.

Marxem, doncs, sense utopies unitàries, cap a un 26 de novembre pel dret a decidir, essent conseqüents i estant disposats a córrer els riscos necessaris.