Han penjat el dictador i Iraq ha tornat a ser notícia més enllà de la seixantena de morts diaris en atemptats o dels tres milers de soldats nord-americans ja morts en aquella guerra. A corre-cuita han penjat el dictador Saddam Hussein i ha servit per demostrar una vegada més que Iraq com a nació no existeix, ja que mentre kurds i àrabs xiites ho celebraven, els àrabs sunnites prometien venjança. Cara al futur això no hi ha qui ho arregli i per això s’estan buscant solucions. En les últimes setmanes s’han fet públiques propostes de personalitats polítiques destacades per crear, a partir de l’actual Iraq inviable, dos o tres nous estats. Tothom té clar que si algú no se sent iraquià són els kurds (20 % de la població), que volen el seu propi estat, el Kurdistan, i que de fet ja fa anys que existeix sota el paraigües protector dels Estats Units. Ara lluiten pel control de les riqueses petroleres de l’àrea de Kirkuk (un referèndum a celebrar a la zona en qüestió ha de decidir enguany qui es queda amb el control d’aquella ciutat i les seves rodalies riques en jaciments de cru). Una de les propostes recents ja havia estat formulada anteriorment i és la de dividir Iraq en tres estats, un dels kurds (Kurdistan, ja existent), al nord, un dels àrabs sunnites (20 % de la població), al centre, i un dels àrabs xiites (60 % de la població), al sud. El problema és que la riquesa petrolera està al nord i al sud i, per tant, l’estat dels àrabs sunnites no tindria recursos petrolers. Però tant els kurds com els xiites s’han declarats disposats a assolir un acord pel qual transferirien una part dels ingressos del petroli al futur estat dels àrabs sunnites. L’altra solució proposada en els últims temps ha estat crear dos estats, un al sud, pels àrabs xiites, i un al centre-nord que agruparia kurds, àrabs sunnites i una minoria d'àrabs xiites (els qui viuen a la ciutat de Bagdad i rodalies, que són entre dos i tres milions). Aquest estat del centre-nord tindria més o menys la mateixa proporció de kurds que d’àrabs sunnites (40 % per cada comunitat) mentre la minoria àrab xiita (20 %) podria oferir el seu suport per governar a uns o altres en funció dels seus interessos. Aquest estat evitaria el perill d'una intervenció turca contra el Kurdistan iraquià i disposaria dels pous de petroli del nord. Així mateix reduiria la influència de l’Iran al nou estat del sud i no com ara que està estesa per tot l’Iraq, excepte en el Kurdistan, aliat dels Estats Units. També calmaria els temors dels estats veïns àrabs sunnites, segons els seus promotors. Tal com estan les coses avui dia el que sembla estar clar és que l’Iraq sorgit del període colonial britànic té els dies comptats.
