El president veneçolà Hugo Chavez ha estat reelegit president per un ampli marge, més del 60 % dels vots. La seva figura s’ha situat en un primer pla durant els últims anys a l’escena internacional i, sobretot, en l’àrea centre i sudamericana. És com si als inicis del segle XXI hagués sorgit un nou Fidel Castro, ja que el líder veneçolà desenvolupa un discurs i una política fortament anti-nord-americanes, amb l’agreujant de que si Cuba és un estat pobre, Veneçuela disposa de un riu de diners procedent de les seves vendes del petroli. Per tant, per a la política nord-americana és més perillós Chavez que Castro, que té la seva illa sumida en la pobresa i amb un règim dictatorial que no hi ha manera que s’estovi en vida seva. A Chavez no li cal fer trampes per guanyar les eleccions ja que ha desenvolupat una política i un discurs amb forts tons demagògics, dirigides a afavorir les classes populars, les més desprotegides. Els seus grans fronts de combat social han estat millorar la sanitat i la educació.  Per tant, disposa de una popularitat real que li permet derrotar a tota la oposició unida rera un sol candidat. La popularitat li permet mantenir el sistema democràtic ja que les urnes, de moment, són seves. Però tot plegat està basat en un sol fet, cojuntural, els alts preus del petroli. El munt de diners que li arriba al país degut a les exportacions de cru fa possible que Chavez pugui desenvolupar la seva política populista, repartir una part considerable dels ingressos en despeses socials i disposar de un ampli suport popular. Sense el petroli el règim de Chavez estaria ja fortament erosionat com succeeix en tota l’àrea sudamericana en que la situació tan estesa de pobresa crea inestabilitat i descontent permanent, que s’expressa a les urnes i del qual se n’aprofiten dirigents sense escrúpols que amb discursos de dretes o d’esquerres fan demagògia i populisme. Chavez és un exemple més de líder populista, que té la sort de tenir a favor el mercat mundial del petroli.